23 de febrer: una altra moguda de CCOO i UGT per despistar

Objectiu: monopolitzar tot, inclosa la mobilització que desmobilitza i per evitar que mobilitzin altres. Per a aquesta finalitat tenen a la seva disposició tota l'orquestra mediàtica, tot el "ganao" parlamentari, el Govern i per si faltava algú, amb bombo i platerets, pandereta a la mà, se'ls incorpora el monarca. En massa adoren el vedell d'or (CC.OO i UGT el vertical del sistema "en diuen democràcia") i el cuiden amb cura, com a clau que guarda les seves riqueses i plaent vida. Més, quan el preat espantall, comença a ser un descrèdit als ulls de tothom.
Aquesta serà la segona pantomima mobilitzadora que en poc temps van a celebrar. I és que, a la primera, se li va oblidar acudir a les vuitena part dels seus alliberats d'hores sindicals. Potser com va ser el desembre, a prop del Nadal i en divendres, van haver d'anar a Mercadona i prycas. Viatge gratuït i dieta en mà, només van acudir els que tenien ganes de fer un dia de turisme per la Capital de l'Estat, per això, quan els popes i els seus escolans van pujar a l'altar per deixar anar el respons, van veure que amb prou feines quedaven tres o quatre mil feligresos. Suposem que serien els de la plantilla directa d'ambdues congregacions.
Previsible: una cosa havien de fer, per no fer res i per dificultar als que ho desitgen. No són més pocavergonyes, ni fan més mal a qui diuen representar, als/es treballadors/res, perquè ja els queda poc marge. Són els bombers que vigilen la combustió de la classe obrera, i el 23 de febrer, només significa per a ells, no una altra cosa, d'usar la mànega per tal que la temperatura es mantingui tèbia.
Després d'aquesta mascarada, tant si retira la proposta d'allargar l'edat per a les pensions, com si la mantenen, podem estar segurs que la missió s'ha complert per al govern i per als ascendents. Tota aquesta parafernàlia en base a allò de les pensions, com a únic problema esqueixat de tot el "mogollón" que està caient, és com el que té tos i es rasca l'entrecuix. Ells ho saben, però necessiten fumeres (de pneumàtics, obscures) que són el que signifiquen aquestes passejades matinals on tracten els manifestants com si fossin ànimes.
Què cal fer des de la resistència; des d'aquests grups revolucionaris, conseqüents, en defensa dels interessos de la classe obrera? En els pocs dies que queden per la desfilada de la farsa, no hauria de quedar ni un sol racó, on hi hagi classe treballadora, que no tinguin la possibilitat de llegir denúncies, relacionades amb el que significa i es pretén en aquesta manifestació. Ara bé, se'ls ha d'emplaçar a que assisteixi a aquesta, però per cridar contra tots els abusos laborals que ells mateixos (CC.OO i UGT) vénen permetent.
És determinant, defugir del fals debat i fer prendre consciència a la classe obrera del que en veritat passa. S'ha de combatre la desinformació i la tergiversació dels fets. Fins al moment, el sistema capitalista, amb tota la seva guarnició, ha aconseguit que la gent no sàpiga per què es troba, realment, en greus dificultats. Fins i tot se l'ha fet creure que també té part de culpa: "estem en crisi, el problema és de tots i totes si hem de donar un cop de espatlla per sortir..." Crisi! Bona forma d'abreujar quan no els interessa donar més explicacions. Amb la raquítica parauleta "crisi" tracten d'ocultar l'aberració del funcionament capitalista i per consegüent les injustícies que es deriven contra tota la societat. Entrar en el debat sobre la base d'aquesta breu definició, estant mitjançant un impressionant problema econòmic i social, és acceptar les regles de joc amb les que sempre guanyen.
El que hauria d'haver estat un salt qualitatiu i quantitatiu en les condicions de vida del conjunt de la humanitat, resulta que es converteix, (per que els surt, els poderosos, dels mateixos) en una desgràcia. De manera que, sent el principal problema, que unes quantes famílies tinguin en les seves mans la riquesa del planeta i els ressorts del poder, però i mentrestant, no s'aconsegueixi expropiar d'aquests dos recursos, s'ha d'aconseguir que es reparteixi l'esforç i aconseguir importants quotes de benestar general en aspectes bàsics. Una cosa és que continuïn imposant altes quotes d'explotació a tot el món, i una altra que deixin en la indigència o maten a més de mitja humanitat, quan no hi ha cap raó que ho justifiqui.
Aquesta és una raó bàsica de classe. Fer entendre, el personal de “a peu", és imprescindible si volem apropar-nos en comptes de seguir allunyant-nos. Malgrat l'enorme diferència de mitjans de comunicació, que es troben entre les seves mans i les nostres, hem de guanyar la batalla d'informació amb la gent, i en base a les raons que corresponen als temps que vivim. S'ha d'acabar amb el debat ideològic permanent, que només planteja com tallar el cap als/es treballadors/res: si d'un sol tall, o poc a poc. Gran part de culpa, la tenen aquests dos entrebancs sindicals (CC.OO i UGT) als quals s'ha de procurar deixar-los on es mereixen, tal com al seu dia es va aconseguir fer amb el vertical franquista.

14-02-2010

José Estrada Cruz

El futur de les pensions i el general

Resulta, que no hi ha curro per a tothom, però a canvi es vol allargar la jornada, ens maregen amb la seva obsessió per l'estimulació del consum i estan baixant els salaris. S'està encarrilat cap a la "jubilació", des de fa molt temps, fins amb 52 anys, rebaixant aquest nivell de cotitzants, i incrementant escandalosament el nombre de pensionistes i quan encara continuen aplicant aquesta sortida (per evitar conflictes) juntament amb aquesta altra de jubilació per relleu, (que també sembla que es mantindrà) ens mostren aquesta solució: augmentar l'edat de jubilació per sobre dels 65 anys. El que majorment serà, aplicat, per a tots aquells que tenen la desgràcia de no tenir un treball estable, farts de treballar en els sectors més llastimosos, persones que ja estan més pendents de l'hospital que del curro...

El ministre de Treball, Senyor Corbacho, darrerament ha vingut denunciant un important frau fiscal, per conseqüència, també a la Seguretat Social, però s'oblida de concretar qui i de quina manera s'està duent a terme. És possible que no sàpiga, que si ressituar de nou les atribucions que tenia la inspecció de treball, anys enrere, es podria resoldre gran part de tot aquest frau? Per exemple, estarien en condicions d'obligar a cotitzar els milions d'hores extres que es vénen fent cada dia, o millor encara, prohibir per crear treball i cotitzants.
Ni tan sols en aquests moments són capaços de donar-li aplicació a la "zurraspa" que es van deixar en l'article 35 de l'Estatut dels Treballadors, després de la tramposa modificació, que al seu dia afegiren, perquè els empresaris fessin les hores extres que els donés la gana, sense que pogués haver cap control. En aquest oblit, en el punt dos, de l'esmentat article, consta que en situacions com les que vivim avui, l'administració tindria la potestat per prohibir-les totes. Però vet aquí, al Sr Corbacho, l'única preocupació és la de contar les proeses del seu pols amb la patronal: "s'ha de saber que la patronal proposava estirar la jubilació fins als 70 anys". Total, que no ens allarguen dos anys, sinó que, ens han aconseguit retallar tres: prestidigitadors que se les pinta acompanyat de CCOO i UGT, que és on estan els seus grans mestres: per altres, "col·legues" en el seu ministeri.
Tontos, cares dures, de dretes, nous rics, meapilas... Seria fins i tot per creure's, si algú ens digués, que la tomba de Pablo Iglesias està avergonyida. És depriment que els que "representen" als primers marxistes que hi va haver a l'Estat espanyol, només han quedat per salvaguardar la riquesa dels rics. Quan amb només que se'ls exprimís una quarta part de la pasta, n'hi hauria per al doble de pensions, dignes, i per cobrir serveis en millors condicions.
Quina ingenuïtat la nostra, bé, la dels ideòlegs del Partit Comunista, que en temps en què la pastisseria encara estava per arribar, eren els que ens alliçonaven per convèncer la classe obrera: "s'ha d'exigir la jubilació als 55 anys, com la tenen la Guàrdia Civil. Al cap i a la fi, els treballadors ho necessiten amb més motiu", etc. etc. Ara sembla que en comptes d'escurçar cal estirar. Ignorància la nostra, ja que pensàvem, com Antípater, que les màquines ens venien a alliberar com a les molineres, i ens trobem amb gent que s'entesta en què els avenços científics i tècnics serveixin per complicar-nos la vida i intensificar l'esclavitud. Tot i així, els recol·lectors en les explotacions dels moderns esclaus, (els del capitalisme "intel·ligent", tan avars i tan maldestres) són incapaços de veure, davant dels seus nassos, fàcils sortides que els permetrien continuar per molt de temps amb els seus ritmes d'èxits en els seus negocis.
Vegem: res tan senzill com demanar una llei de jornada de quatre hores al dia per cada treballador/a, en dos torns de matí i tarda, no només respectant els vigents salaris, sinó fins i tot augmentant el doble. Amb aquesta mesura, l'acumulació de productes seria polvoritzada, en un tres i no res, i l'exèrcit de reserva (els aturats), desapareixeria durant molt de temps convertint-se en voraços consumidors.
Senyors del gran poder, si jo fos un malcarat com vostès, no em donaria cap por que la gent tingui molt de temps lliure i una bona remuneració. En èpoques passades els/les pensadors/es, (entre aquests Nietzsche) tenien clar que després de llargues jornades de treball era impossible que la gent pogués emancipar-se i pensar per si mateixa. Just ara, amb la televisió, aquestes bones persones de ments lúcides, tindrien un gran dilema. Anem, senyors explotadors, animeu-vos!, Tenen un xollo per començar, més madur que una nespra i estan donant peu a que se la mengin els estornells.
Camarades i amics, disculpeu que els hi doni pistes, però és que, tal com tenim el panorama organitzatiu, més ens valdria fer un salt, veritablement, reformista, que almenys ens permetés sortir a tots d'aquest embolic, ja que, intentar donar-li la volta a la truita "sense patates, ous, additius i paella, és com per acabar nosaltres mateixos tornats a l'inrevés. De tota manera, si algú es queda amb el dubte pensant que podrien posar en pràctica la idea, que no es preocupi, els capitalistes són incapaços de veure més enllà dels seus gruixuts murs d'euros i dòlars.
No obstant això, d'una manera més "seriosa"; vinc donant una idea, que de moment, a tot el que li explico no li sembla malament. Es tracta de proposar, a aquests centenars d'individus del Club Bildelvert i incondicionals, de construir una gran reserva, on no els faltaria absolutament de res. Crearíem un nou ram de servei especial, l'essencial preparació tractaria sobre l'exquisidesa d'atenció, per a ells, en tots els ordres. Els garantiríem una vida igual d'agradable, tot a canvi de que desistissin del seu poder i ens deixessin construir un món on es pugui habitar amb harmonia entre les persones i la natura. Certament, pot semblar una idea descabellada i estrafolària. Però, i si els agradés?

02-02-2010

José Estrada Cruz