Seguir dins d'aquestes organitzacions sindicals corruptes, creient que des d'aquí es pot fer alguna cosa útil per acabar amb la corrupció i canviar el rumb, és estar equivocats/des.
En anterior article, "Recuperar la filosofia revolucionària..." deia a la primera part, que en no existir una claredat sobre la base dels objectius per a la lluita, en trobar-se absent una filosofia revolucionària directa al cor dels explotadors, van ser aplanats els camins per els camins de la degeneració sindical.
I en un altre, titulat "Breu història i anàlisi de la degeneració sindical de CC.OO" deia, que per partir d'una decisió mecanicista, equivocada, es va deixar passar l'oportunitat d'haver pogut construir una veritable alternativa sindical revolucionària. Els obtusos dirigents polítics, que ocupaven els aparells en el PCC i al PCPE, en aquells moments de ruptura amb el PCE i amb el PSUC, van imposar la continuïtat de la militància sindical a CC.OO Amb aquesta decisió burocràtica, (exempta del debat que hagués requerit) revestida de "mecànics" arguments que versaven sobre l'activitat que calia aplicar, des de dins, (per canviar el curs de la degeneració i la corrupció en CC.OO) el que va succeir va ser, que a poc a poc, la majoria dels que havien de forçar el gir per a la recuperació del sindicalisme combatiu, van anar abandonant les posicions revolucionàries, i incorporant al pastís interclassista i al vici de la comoditat.
Després, els resultats que fins ara s'han vingut vivint, emmarcats en els fets de tot aquest recorregut, ens demostra que des d'una organització corrupta, amb caràcter general, no només no s'aconsegueix sanejar-, sinó que des d'aquí, quan ha sorgit l'oportunitat de reprendre en la pràctica els continguts de classe i s'ha presentat batalla enfront de les empreses, els resultats finals han estat desastrosos. Un dels casos, més clar i escandalós el tenim en el que ha passat a la gran lluita dels treballadors de SINTEL, acampats a la Castellana de Madrid durant vuit mesos. No només no van ser recolzats per la direcció del Sindicat, en cap sentit, sinó que per contra, aquests van col·laborar amb la patronal i el govern per la seva derrota.
Malauradament, atès el podriment sindical que ja existia, el que va succeir en aquesta ferma i imaginativa batalla obrera, no podia ser d'una altra manera. En aquells moments, ja feia temps que s'havien plasmat els suficients exemples (Sagunt, els sectors miners, Reinosa, etc.) Com per a que s'haguessin produït veritables desbandades de militants i haver creat una altra alternativa o centenars d'elles. Qualsevol cosa hagués estat millor que seguir sent part d'un engany a la classe obrera. Els treballadors de Telefònica, pertanyents a CC.OO, després de molts fets de caciquisme infligits per la direcció, i atès el de SINTEL, van decidir sortir-se i organitzar COBAS. Gràcies a aquesta decisió, el grup més combatiu que encara quedava, en aquell moment, va poder accedir al Comitè d'Empresa, ja que la intenció que tenia la burocràcia, de CC.OO, era la de sorprendre'ls i deixar-los fora del mateix. Un fet que ha vingut succeint en moltes altres empreses. I és que, en qualsevol part on sindicalistes honests, van gosar discutibles ú oposar-se a les seves barrabassades antiobreres, van ser exclosos de les candidatures a representació sindical d'empresa, o escapçats de les responsabilitats que tenien dins del sindicat. Així, els que han quedat dins, tinguin la responsabilitat que sigui, a l'hora d'opinar sobre si un conveni s'ha de signar o no, si s'ha de consultar a la gent, etc. no pinten absolutament res, els que estan per sobre, són els que fan i desfan, estimin dels que ocupen la cúspide, que ja s'encarreguen de limitar i desfer tot a base de confabular amb els del Ministeri de Treball i signant pactes amb l' CEOE.
És dur assumir, que es vagi en orris tot un llarg període d'anys de combat, d'esforços, de riscos, d'una rica i descomunal experiència individual i col·lectiva. Quan s'havien assolit estadis i possibilitats de assestar grans i efectius cops al capitalisme i donar salts en l'organització i en la consciència dels treballadors; (tot i tot i l'escassa formació política que hi havia a molts/es dirigents obrers/es intermedis) un grup reduït de polítics porucs, oportunistes i traïdors, decideixen destruir tota aquesta riquesa de classe. Aquests van ser els individus dels aparells dirigents del PCE i del PSUC, on també hi havia els màxims exponents de CC.OO Per això, ja en la "crisi econòmica" dels 80 d'aquest últim segle, els que ocupaven les cúpules de direcció en aquest Sindicat, (la majoria) ja havien començat a assumir el camí de la claudicació. Eren sindicalistes que havien "mamat" els comportaments burocràtics “filosoviéticos” de submissió a les jerarquies del Partit.
Un hàbit que es manté a l'Estat espanyol, tot i que es va produir un trencament amb la URSS feia uns pocs anys, en base a la moda del eurocomunisme representat per E. Berlinguer i per S. Carrillo, secretaris dels partits comunistes d'Itàlia i Espanya, respectivament. Tots dos, criticaven a mata-degolla el PCUS, Mentre que mantenien els mateixos mètodes de manipulació i de ordeno i comandament. Justament, aquests dos elements, Berlinguer i Carrillo, van aconseguir que calés, subtilment, la teoria que ja no era possible fer la revolució a Europa i que per tant, el camí era guanyar les institucions utilitzant la democràcia burgesa. Aquesta, segons ells, havia de ser la tasca principal. Es imposaven opinions simplistes com que, amb el prestigi del partit i una tasca d'honestedat dels militants, (amb poc més o menys) seria suficient per anar arrasant en les institucions i des d'allà, modificar les lleis a favor de la classe obrera i del poble.
Cal recordar, que la història, sempre ens mostra, perquè les coses succeeixen d'una o altra manera: depèn de qui, o qui estan, en un moment donat, al capdavant d'un projecte revolucionari, els fets es desenvolupen d'una manera o de altre i amb resultats totalment dispars. La revolució la fan les masses, però sempre que estigui encertadament teoritzada i organitzada, del que resulta, que els seus "arquitectes" s'hagin estat jugant la vida. Una premissa, que en aquests dos casos concrets, de dirigents polítics que acabo d'esmentar, havia desaparegut feia molt de temps, si és que alguna vegada la van albergar. Un altre exemple il·lustratiu és, el del que va ser secretari general del Partit Comunista Francès, George March; "entre Pinto i Valdemoro", part prosoviètica i pràctica eurocomunista. Trist exemple, de líder revolucionari, el que va mostrar en els successos de Maig del 68, (davant de l'amenaça, de tancs al carrer, del general Degaulle) on va preferir passar de la gent que hi havia al carrer i continuar, “veure’s les orelles", per guanyar les eleccions i la majoria al Parlament. Quaranta anys després, els resultats per la tasca política d'aquests tres "impostors" (també de molts altres que al seu voltant ho van permetre) enlluernen per la seva estrepitós desastre. Desastre en les organitzacions polítiques que representaven i sobretot, en les "corretges de transmissió" sindical que són arrossegades al fangar de la burocràcia i la corrupció.
En anteriors articles he assenyalat els milers de persones, que de manera directa o indirecta, sindicalment viuen amb millors remuneracions que la majoria de treballadors, sense donar un pal a l'aigua". La seva funció; conscient per uns, i inconscientment per altres, és la de col·laborar amb les empreses, la teoria ha estat distribuïda subtil i extensament per tots ells: "competir és necessari per mantenir els llocs de treball, si no hi ha empreses no hi ha feina; hem de tenir cura de no prémer més del compte, més val que fiquin a cinquanta al carrer, que els cent de la plantilla", etc. S'ha buidat a la classe treballadora del poder d'elaboració i participació en les plataformes reivindicatives, no només per la base, sinó també per la representació sindical d'empresa, fins i tot d'òrgans intermedis de les estructures del Sindicat. És la conseqüència del procés que al seu dia van emprendre els aparells, dels dos principals sindicats, d'unir rams i territoris en un mateix conveni (no amb la pretensió de guanyar unitat i força, sinó divisió i control) el que està sent, per la burocràcia sindical, una de les armes més útils de neutralització dels treballadors, ja que, sobretot, l'estan utilitzant per a combatre a totes aquelles petites organitzacions sindicals que tracten de resistir i ser alternativa.
D'altra banda, llevat d'excepcions, les seves xarxes de delegats i comitès d'empresa són els que connecten i canalitzen gairebé tots els acomiadats per mitjà d'expedients, o de qualsevol altra manera, marginant els afectats de la lluita i avocant-les a la tria dels seus serveis jurídics, evitant la confrontació amb les empreses i facilitant, que moltes d'elles, se'n van de “rositas” amb càrrec als fons de l'estat, bé ja sigui per acomiadar a tothom o per seguir treballant amb la gent que ha quedat.
A l'uníson, els empresaris actuen com si no existissin convenis negociats. De manera que, les empreses en general i principalment les grans, amb les lleis a favor seu, aprofitant-se de la situació referida i de la manipulació del que en veritat passa, substituint-lo per la breu definició en la paraula crisi, el poc legislat que encara queda utilitzable pels treballadors, ho estan violant sense que ningú els cridi l'atenció. Em refereixo, per exemple, els milions d'hores extraordinàries que es vénen efectuant diàriament, sense que siguin abonades als treballadors, ni cotitzades, principalment en les grans obres de construcció, i, força d'elles, de caire públic. Tampoc, en molts casos, són remunerades les pagues extres, ni s'atorguen vacances i, en aquesta ofensiva “antiobrera”, les empreses estan donant prioritat a la gent treballadora vinguts d'altres països, per la seva major submissió, donades les seves més greus dificultats econòmiques. Fins i tot en aquests moments, a Tarragona, s'està contractant en origen, a centenars de treballadors per a la construcció, principalment de Portugal, a través de subcontractes portugueses, quan aquí en totes les seves comarques i en tot Catalunya hi ha milers d'aturats amb aquestes mateixes categories. El cas és, que a aquests contractats en origen, se'ls obliga a executar jornades interminables, sense que els diners que perceben arribi, ni tan sols, el 60% del que marca el conveni del ram i segons la jornada que fan.
Aquesta situació és permesa pels dos principals sindicats que no estan fent absolutament res per que, almenys, les empreses siguin obligades a complir els mínims que dicten els convenis. La seva permissió dóna facilitats a les empreses per discriminar els treballadors autòctons, donant peu a que es creïn ambients i combustions d'aversió xenòfoba.
Qualsevol que hagi llegit els revolucionaris més destacats, comprovarà que la història de determinats fets, torna a ser calcada. Troski en el seu llibre, "sobre els sindicats", denuncia que davant del poder que adquireixen les organitzacions sindicals, els burgesos amb la col·laboració dels governants, emprenen el camí d'atorgar prebendes i poders especials a les cúpules sindicals, esqueixats dels seus representats, qui seran marginats de la lluita de classes.
Quan alguns destacats revolucionaris teoritzaven sobre la conveniència de rebentar les burocràcies de les organitzacions obreres des de dins de les mateixes, (Trosky, potser va ser un dels que més va persistir en aquesta teoria) s'ha de tenir en compte, que eren èpoques en les que les condicions, en general, no tenien res a veure amb situacions posteriors i sobretot del moment en què vivim. I molt menys, hauria de veure, amb el “entrisme” de quadres que el Partit Comunista va dur a terme, a partir de mitjans dels anys 60, al vertical de franc. Tots els fets, quants exemples ens vénen a la memòria i constatem dia a dia, ens mostren que la teorització sobre la utilitat de militar dins de CC.OO i UGT, no té cap sentit que afavoreixi en alguna cosa a la classe obrera i que permeti alguna via eficaç per a la recomposició del sindicalisme de lluita.
Com que s'observi, des de l'any 78 als nostres dies, el capitalisme ha aconseguit configurar i consolidar un nou sindicalisme vertical amb color groc, depenent del Govern de torn, amb un volum burocràtic, mig, molt superior al que va existir en la dictadura. És evident que l'esquerra "radical" és conscient que aquest poder burocràtic és el que té desmobilitzat i lligat de mans al món del treball. Se sap, també, que si es manté aquest deplorable panorama sindical, continuarà donant peu a que se segueixi produint la imposició de retrocessos en els drets de la classe obrera. Per tant, tot això obliga a esforçar la ment i veure com acabar amb el.
En aquesta reflexió, les organitzacions revolucionàries extraparlamentàries estan obligades a trobar solucions. Certament, els marxistes, sabem que cal una alternativa sindical, com sabem també que aquesta només podrà ser si hi ha organitzacions comunistes que li donen suport i la alimenten de continguts i militància.
26-03-2010
En anterior article, "Recuperar la filosofia revolucionària..." deia a la primera part, que en no existir una claredat sobre la base dels objectius per a la lluita, en trobar-se absent una filosofia revolucionària directa al cor dels explotadors, van ser aplanats els camins per els camins de la degeneració sindical.
I en un altre, titulat "Breu història i anàlisi de la degeneració sindical de CC.OO" deia, que per partir d'una decisió mecanicista, equivocada, es va deixar passar l'oportunitat d'haver pogut construir una veritable alternativa sindical revolucionària. Els obtusos dirigents polítics, que ocupaven els aparells en el PCC i al PCPE, en aquells moments de ruptura amb el PCE i amb el PSUC, van imposar la continuïtat de la militància sindical a CC.OO Amb aquesta decisió burocràtica, (exempta del debat que hagués requerit) revestida de "mecànics" arguments que versaven sobre l'activitat que calia aplicar, des de dins, (per canviar el curs de la degeneració i la corrupció en CC.OO) el que va succeir va ser, que a poc a poc, la majoria dels que havien de forçar el gir per a la recuperació del sindicalisme combatiu, van anar abandonant les posicions revolucionàries, i incorporant al pastís interclassista i al vici de la comoditat.
Després, els resultats que fins ara s'han vingut vivint, emmarcats en els fets de tot aquest recorregut, ens demostra que des d'una organització corrupta, amb caràcter general, no només no s'aconsegueix sanejar-, sinó que des d'aquí, quan ha sorgit l'oportunitat de reprendre en la pràctica els continguts de classe i s'ha presentat batalla enfront de les empreses, els resultats finals han estat desastrosos. Un dels casos, més clar i escandalós el tenim en el que ha passat a la gran lluita dels treballadors de SINTEL, acampats a la Castellana de Madrid durant vuit mesos. No només no van ser recolzats per la direcció del Sindicat, en cap sentit, sinó que per contra, aquests van col·laborar amb la patronal i el govern per la seva derrota.
Malauradament, atès el podriment sindical que ja existia, el que va succeir en aquesta ferma i imaginativa batalla obrera, no podia ser d'una altra manera. En aquells moments, ja feia temps que s'havien plasmat els suficients exemples (Sagunt, els sectors miners, Reinosa, etc.) Com per a que s'haguessin produït veritables desbandades de militants i haver creat una altra alternativa o centenars d'elles. Qualsevol cosa hagués estat millor que seguir sent part d'un engany a la classe obrera. Els treballadors de Telefònica, pertanyents a CC.OO, després de molts fets de caciquisme infligits per la direcció, i atès el de SINTEL, van decidir sortir-se i organitzar COBAS. Gràcies a aquesta decisió, el grup més combatiu que encara quedava, en aquell moment, va poder accedir al Comitè d'Empresa, ja que la intenció que tenia la burocràcia, de CC.OO, era la de sorprendre'ls i deixar-los fora del mateix. Un fet que ha vingut succeint en moltes altres empreses. I és que, en qualsevol part on sindicalistes honests, van gosar discutibles ú oposar-se a les seves barrabassades antiobreres, van ser exclosos de les candidatures a representació sindical d'empresa, o escapçats de les responsabilitats que tenien dins del sindicat. Així, els que han quedat dins, tinguin la responsabilitat que sigui, a l'hora d'opinar sobre si un conveni s'ha de signar o no, si s'ha de consultar a la gent, etc. no pinten absolutament res, els que estan per sobre, són els que fan i desfan, estimin dels que ocupen la cúspide, que ja s'encarreguen de limitar i desfer tot a base de confabular amb els del Ministeri de Treball i signant pactes amb l' CEOE.
És dur assumir, que es vagi en orris tot un llarg període d'anys de combat, d'esforços, de riscos, d'una rica i descomunal experiència individual i col·lectiva. Quan s'havien assolit estadis i possibilitats de assestar grans i efectius cops al capitalisme i donar salts en l'organització i en la consciència dels treballadors; (tot i tot i l'escassa formació política que hi havia a molts/es dirigents obrers/es intermedis) un grup reduït de polítics porucs, oportunistes i traïdors, decideixen destruir tota aquesta riquesa de classe. Aquests van ser els individus dels aparells dirigents del PCE i del PSUC, on també hi havia els màxims exponents de CC.OO Per això, ja en la "crisi econòmica" dels 80 d'aquest últim segle, els que ocupaven les cúpules de direcció en aquest Sindicat, (la majoria) ja havien començat a assumir el camí de la claudicació. Eren sindicalistes que havien "mamat" els comportaments burocràtics “filosoviéticos” de submissió a les jerarquies del Partit.
Un hàbit que es manté a l'Estat espanyol, tot i que es va produir un trencament amb la URSS feia uns pocs anys, en base a la moda del eurocomunisme representat per E. Berlinguer i per S. Carrillo, secretaris dels partits comunistes d'Itàlia i Espanya, respectivament. Tots dos, criticaven a mata-degolla el PCUS, Mentre que mantenien els mateixos mètodes de manipulació i de ordeno i comandament. Justament, aquests dos elements, Berlinguer i Carrillo, van aconseguir que calés, subtilment, la teoria que ja no era possible fer la revolució a Europa i que per tant, el camí era guanyar les institucions utilitzant la democràcia burgesa. Aquesta, segons ells, havia de ser la tasca principal. Es imposaven opinions simplistes com que, amb el prestigi del partit i una tasca d'honestedat dels militants, (amb poc més o menys) seria suficient per anar arrasant en les institucions i des d'allà, modificar les lleis a favor de la classe obrera i del poble.
Cal recordar, que la història, sempre ens mostra, perquè les coses succeeixen d'una o altra manera: depèn de qui, o qui estan, en un moment donat, al capdavant d'un projecte revolucionari, els fets es desenvolupen d'una manera o de altre i amb resultats totalment dispars. La revolució la fan les masses, però sempre que estigui encertadament teoritzada i organitzada, del que resulta, que els seus "arquitectes" s'hagin estat jugant la vida. Una premissa, que en aquests dos casos concrets, de dirigents polítics que acabo d'esmentar, havia desaparegut feia molt de temps, si és que alguna vegada la van albergar. Un altre exemple il·lustratiu és, el del que va ser secretari general del Partit Comunista Francès, George March; "entre Pinto i Valdemoro", part prosoviètica i pràctica eurocomunista. Trist exemple, de líder revolucionari, el que va mostrar en els successos de Maig del 68, (davant de l'amenaça, de tancs al carrer, del general Degaulle) on va preferir passar de la gent que hi havia al carrer i continuar, “veure’s les orelles", per guanyar les eleccions i la majoria al Parlament. Quaranta anys després, els resultats per la tasca política d'aquests tres "impostors" (també de molts altres que al seu voltant ho van permetre) enlluernen per la seva estrepitós desastre. Desastre en les organitzacions polítiques que representaven i sobretot, en les "corretges de transmissió" sindical que són arrossegades al fangar de la burocràcia i la corrupció.
En anteriors articles he assenyalat els milers de persones, que de manera directa o indirecta, sindicalment viuen amb millors remuneracions que la majoria de treballadors, sense donar un pal a l'aigua". La seva funció; conscient per uns, i inconscientment per altres, és la de col·laborar amb les empreses, la teoria ha estat distribuïda subtil i extensament per tots ells: "competir és necessari per mantenir els llocs de treball, si no hi ha empreses no hi ha feina; hem de tenir cura de no prémer més del compte, més val que fiquin a cinquanta al carrer, que els cent de la plantilla", etc. S'ha buidat a la classe treballadora del poder d'elaboració i participació en les plataformes reivindicatives, no només per la base, sinó també per la representació sindical d'empresa, fins i tot d'òrgans intermedis de les estructures del Sindicat. És la conseqüència del procés que al seu dia van emprendre els aparells, dels dos principals sindicats, d'unir rams i territoris en un mateix conveni (no amb la pretensió de guanyar unitat i força, sinó divisió i control) el que està sent, per la burocràcia sindical, una de les armes més útils de neutralització dels treballadors, ja que, sobretot, l'estan utilitzant per a combatre a totes aquelles petites organitzacions sindicals que tracten de resistir i ser alternativa.
D'altra banda, llevat d'excepcions, les seves xarxes de delegats i comitès d'empresa són els que connecten i canalitzen gairebé tots els acomiadats per mitjà d'expedients, o de qualsevol altra manera, marginant els afectats de la lluita i avocant-les a la tria dels seus serveis jurídics, evitant la confrontació amb les empreses i facilitant, que moltes d'elles, se'n van de “rositas” amb càrrec als fons de l'estat, bé ja sigui per acomiadar a tothom o per seguir treballant amb la gent que ha quedat.
A l'uníson, els empresaris actuen com si no existissin convenis negociats. De manera que, les empreses en general i principalment les grans, amb les lleis a favor seu, aprofitant-se de la situació referida i de la manipulació del que en veritat passa, substituint-lo per la breu definició en la paraula crisi, el poc legislat que encara queda utilitzable pels treballadors, ho estan violant sense que ningú els cridi l'atenció. Em refereixo, per exemple, els milions d'hores extraordinàries que es vénen efectuant diàriament, sense que siguin abonades als treballadors, ni cotitzades, principalment en les grans obres de construcció, i, força d'elles, de caire públic. Tampoc, en molts casos, són remunerades les pagues extres, ni s'atorguen vacances i, en aquesta ofensiva “antiobrera”, les empreses estan donant prioritat a la gent treballadora vinguts d'altres països, per la seva major submissió, donades les seves més greus dificultats econòmiques. Fins i tot en aquests moments, a Tarragona, s'està contractant en origen, a centenars de treballadors per a la construcció, principalment de Portugal, a través de subcontractes portugueses, quan aquí en totes les seves comarques i en tot Catalunya hi ha milers d'aturats amb aquestes mateixes categories. El cas és, que a aquests contractats en origen, se'ls obliga a executar jornades interminables, sense que els diners que perceben arribi, ni tan sols, el 60% del que marca el conveni del ram i segons la jornada que fan.
Aquesta situació és permesa pels dos principals sindicats que no estan fent absolutament res per que, almenys, les empreses siguin obligades a complir els mínims que dicten els convenis. La seva permissió dóna facilitats a les empreses per discriminar els treballadors autòctons, donant peu a que es creïn ambients i combustions d'aversió xenòfoba.
Qualsevol que hagi llegit els revolucionaris més destacats, comprovarà que la història de determinats fets, torna a ser calcada. Troski en el seu llibre, "sobre els sindicats", denuncia que davant del poder que adquireixen les organitzacions sindicals, els burgesos amb la col·laboració dels governants, emprenen el camí d'atorgar prebendes i poders especials a les cúpules sindicals, esqueixats dels seus representats, qui seran marginats de la lluita de classes.
Quan alguns destacats revolucionaris teoritzaven sobre la conveniència de rebentar les burocràcies de les organitzacions obreres des de dins de les mateixes, (Trosky, potser va ser un dels que més va persistir en aquesta teoria) s'ha de tenir en compte, que eren èpoques en les que les condicions, en general, no tenien res a veure amb situacions posteriors i sobretot del moment en què vivim. I molt menys, hauria de veure, amb el “entrisme” de quadres que el Partit Comunista va dur a terme, a partir de mitjans dels anys 60, al vertical de franc. Tots els fets, quants exemples ens vénen a la memòria i constatem dia a dia, ens mostren que la teorització sobre la utilitat de militar dins de CC.OO i UGT, no té cap sentit que afavoreixi en alguna cosa a la classe obrera i que permeti alguna via eficaç per a la recomposició del sindicalisme de lluita.
Com que s'observi, des de l'any 78 als nostres dies, el capitalisme ha aconseguit configurar i consolidar un nou sindicalisme vertical amb color groc, depenent del Govern de torn, amb un volum burocràtic, mig, molt superior al que va existir en la dictadura. És evident que l'esquerra "radical" és conscient que aquest poder burocràtic és el que té desmobilitzat i lligat de mans al món del treball. Se sap, també, que si es manté aquest deplorable panorama sindical, continuarà donant peu a que se segueixi produint la imposició de retrocessos en els drets de la classe obrera. Per tant, tot això obliga a esforçar la ment i veure com acabar amb el.
En aquesta reflexió, les organitzacions revolucionàries extraparlamentàries estan obligades a trobar solucions. Certament, els marxistes, sabem que cal una alternativa sindical, com sabem també que aquesta només podrà ser si hi ha organitzacions comunistes que li donen suport i la alimenten de continguts i militància.
26-03-2010
José Estrada Cruz
