Segons diversos mitjans informatius, en aquesta manifestació de Tarragona va participar més gent que en la del 19-J. Es van donar xifres aproximades de, entre dotze i 15.000 persones. Xifres que realment, eren excessives, tal com succeeix a tot arreu.
No obstant això, per què a Tarragona, en aquest cas, es produeix una participació de manifestants molt superior a ciutats similars de l'entorn com Girona, on es van manifestar uns 3.000, a Lleida 1.000 i a Reus uns 800?
La manifestació de Tarragona, tal com es va fer en la del 19-J, és convocada per la Plataforma Ciutadana per la Defensa dels Drets Públics, que agrupa més de 40 entitats veïnals, polítiques, sindicals i socials, i pel 15-M.
Per a la seva preparació, es van prendre com sempre els mateixos acords sobre la base del compromís d'informar i propagar, amb la finalitat que la gent comprengués que havia de participar. Una cosa òbvia, ja que sempre es raona sobre la importància d'arribar a la gent. No obstant això, fet i fet, en la majoria dels casos, la praxi sol ser-hi absent.
Justament l'èxit que es dóna a Tarragona crec que és pel fet que es trenca amb aquest nefast "costum". Un grup d'unes 12 persones de l'assemblea del 15-M, (de les vint o vint-i-cinc que participen últimament en les seves assemblees) i un altre grup més reduït de la federació veïnal representant a la plataforma, a partir del dia 30 de setembre, fins el mateix 15 d'octubre a les dues de la tarda, van dur a terme la major campanya d'agitació que jo recordi. De tal manera, que és possible que l'activitat complementària efectuada per les diverses entitats components de la plataforma, i persones a nivell individual, fos més important, animades per l'ambient que es va generar des del seu començament. En tota la ciutat; barris, carrers, botigues, oficines de l'atur, centres universitaris, fins i tot, en algun polígon industrial, els dos grups de persones en qüestió van repartir tota la informació que van poder i van emplaçar a la gent a participar, per mitjà d'octavetes, cartells que es van enganxar per tot arreu, inclosos establiments, van animar a participar amb megàfon de mà mentre es lliuraven fulles de la convocatòria, a banda dels cotxes amb megafonia que es van incorporar als carrers els quatre últims dies.
Algunes companyes no lliuraven una octaveta sense explicar-li a la persona que la rebia el significat, i el van animar a participar des d'aquest mateix moment en la lluita. La receptivitat, majoritàriament, era molt favorable. Es va parlar de diverses iniciatives de totes les organitzacions que componien la convocatòria unitària (formava part dels acords de la preparació de la manifestació) amb grups d'immigrants en els barris, principalment marroquins, perquè es sumessin a la protesta, resultant en una participació important d'aquests.
Hem de coincidir en què les condicions que es donaven en aquesta convocatòria diferien negativament de les que existien en el 19-J, ja que les acampades del 15-M encara es mantenien en aquells dies i la mobilització que es va produir al Parlamet de Catalunya, amb el muntatge dels helicòpters per entrar a les seves dependències (per la qual cosa es va pretendre criminalitzar al moviment), va provocar, per contra, un revulsiu major d'indignació que va provocar que més gent sortís al carrer.
L’experiència que hem tret d'aquesta mobilització ens confirma el que tothom teòricament sap: que, o s'arriba a la gent, o no s'incideix en ella, ni se l'ajuda a comprendre. Per això hem de ser conscients que la nostra manifestació va ser un èxit, però només si la comparem amb altres ciutats com les que assenyalem al principi. Ara bé, si tenim present l'ofensiva capitalista (desmantellaments de serveis vitals, de drets laborals, de violació de les seves pròpies lleis recollides en la Constitució, els excessos amb les arques públiques, etc.) els nostres resultats (com els de tantes altres ciutats) també van quedar molt lluny del personal que hauria d'haver assistit a la mateixa. El que això ens indica és que encara ens queda molt per fer.
Al fil d'uns comentaris, durant la manifestació, amb dones grans, coincidíem en què, avui, gairebé a cada casa de famílies treballadores hi havia un o diversos problemes de gravetat relacionats amb la desocupació, l'economia, l'habitatge, l'alimentació i la jubilació, per mencionar els més directes. Comentàvem que en èpoques anteriors (recentment desenganxats de la dictadura), hagués estat impensable deixar-nos treure ni una desena part del que ens han tret en aquests dos últims anys, sense que s'hagués produït un aixecament del poble. Si avui és possible el que passa, sense que el poble surti al carrer, es deu únicament (recordem una vegada més) a l’irresponsable procés de col·laboració i desmobilització dut a terme pel principal partit comunista de l'esquerra, i del "seu" Sindicat, els principals dirigents, de manera gradual i ascendent, van anar frenant i domesticant a la militància i, aquesta, amb gran influència entre la classe obrera i el poble, van fer el mateix. Tant va ser així, que ara, quan vulguin tornar a fer qualsevol demostració d'influència i força (com es va poder realitzar el juny del 85 contra la Llei de pensions, el desembre del 88 contra el Pla d'Ocupació Juvenil i alguna altra, amb posterioritat, cada vegada més feble) s'adonen que ja no se’ls fa cas. Ha desaparegut la influència que tenien.
Per això veiem com les persones que han fet el pas, últimament, en implicar-se en les protestes, són les que més es desesperen en veure que moltes com elles no fan el mateix, i fins i tot, estant en situacions més difícils. I és que, els elements que intervenen en la desmobilització no poden ser compresos per molta de la gent que avui es troba en incipients processos de presa de consciència.
Ens ha de preocupar que, en alguns casos, (sigui per falta de rigor, ingenuïtat, mandra, comoditat, per por) les anàlisis que es fan des de l'esquerra radical deixin molt que desitjar. Principalment quan es parteix d'aquesta idea que assegura, que la gent sortirà quan no pugui aguantar més. I és que hauríem de preguntar, per què es va sortir al carrer i per on tirarà (si és que surt), si ningú l'està orientant. Prenguem nota del que està passant en els països àrabs que s'han aixecat. Recordem que els capitalistes també tenen al seu servei elements que estudien la història de la lluita de classes i que apliquen la "dialèctica" anti-veritat. A més, avui, sabem dels mitjans alienants i repressius que tenen en el seu poder i àmplies brigades mediàtiques per executar-los. Amb aquest panorama, nosaltres, l'esquerra més "autèntica", no podem pensar, seriosament, a "escombrar l'enemic" amb una massa de gent estressada de necessitats, mal informada i desorganitzada.
El veritable problema que té la classe obrera, és el mateix que té la seva avantguarda: el buit d'una o, si es prefereix, de diverses organitzacions, capaços d'organitzar i orientar en la lluita contra l'opressor. Els moviments d'esquerra unitaris i el 15-M són com llavors germinades que necessiten sans abonaments i regs. Però el nostre reconeixement positiu feia el paper d’aquests, només pot ser part per una dialèctica científica, que com ja s'ha dit fa molt de temps, inclou l'experiència humana sencera, trobant veritats concretes i no abstractes.
25-10-2011
No obstant això, per què a Tarragona, en aquest cas, es produeix una participació de manifestants molt superior a ciutats similars de l'entorn com Girona, on es van manifestar uns 3.000, a Lleida 1.000 i a Reus uns 800?
La manifestació de Tarragona, tal com es va fer en la del 19-J, és convocada per la Plataforma Ciutadana per la Defensa dels Drets Públics, que agrupa més de 40 entitats veïnals, polítiques, sindicals i socials, i pel 15-M.
Per a la seva preparació, es van prendre com sempre els mateixos acords sobre la base del compromís d'informar i propagar, amb la finalitat que la gent comprengués que havia de participar. Una cosa òbvia, ja que sempre es raona sobre la importància d'arribar a la gent. No obstant això, fet i fet, en la majoria dels casos, la praxi sol ser-hi absent.
Justament l'èxit que es dóna a Tarragona crec que és pel fet que es trenca amb aquest nefast "costum". Un grup d'unes 12 persones de l'assemblea del 15-M, (de les vint o vint-i-cinc que participen últimament en les seves assemblees) i un altre grup més reduït de la federació veïnal representant a la plataforma, a partir del dia 30 de setembre, fins el mateix 15 d'octubre a les dues de la tarda, van dur a terme la major campanya d'agitació que jo recordi. De tal manera, que és possible que l'activitat complementària efectuada per les diverses entitats components de la plataforma, i persones a nivell individual, fos més important, animades per l'ambient que es va generar des del seu començament. En tota la ciutat; barris, carrers, botigues, oficines de l'atur, centres universitaris, fins i tot, en algun polígon industrial, els dos grups de persones en qüestió van repartir tota la informació que van poder i van emplaçar a la gent a participar, per mitjà d'octavetes, cartells que es van enganxar per tot arreu, inclosos establiments, van animar a participar amb megàfon de mà mentre es lliuraven fulles de la convocatòria, a banda dels cotxes amb megafonia que es van incorporar als carrers els quatre últims dies.
Algunes companyes no lliuraven una octaveta sense explicar-li a la persona que la rebia el significat, i el van animar a participar des d'aquest mateix moment en la lluita. La receptivitat, majoritàriament, era molt favorable. Es va parlar de diverses iniciatives de totes les organitzacions que componien la convocatòria unitària (formava part dels acords de la preparació de la manifestació) amb grups d'immigrants en els barris, principalment marroquins, perquè es sumessin a la protesta, resultant en una participació important d'aquests.
Hem de coincidir en què les condicions que es donaven en aquesta convocatòria diferien negativament de les que existien en el 19-J, ja que les acampades del 15-M encara es mantenien en aquells dies i la mobilització que es va produir al Parlamet de Catalunya, amb el muntatge dels helicòpters per entrar a les seves dependències (per la qual cosa es va pretendre criminalitzar al moviment), va provocar, per contra, un revulsiu major d'indignació que va provocar que més gent sortís al carrer.
L’experiència que hem tret d'aquesta mobilització ens confirma el que tothom teòricament sap: que, o s'arriba a la gent, o no s'incideix en ella, ni se l'ajuda a comprendre. Per això hem de ser conscients que la nostra manifestació va ser un èxit, però només si la comparem amb altres ciutats com les que assenyalem al principi. Ara bé, si tenim present l'ofensiva capitalista (desmantellaments de serveis vitals, de drets laborals, de violació de les seves pròpies lleis recollides en la Constitució, els excessos amb les arques públiques, etc.) els nostres resultats (com els de tantes altres ciutats) també van quedar molt lluny del personal que hauria d'haver assistit a la mateixa. El que això ens indica és que encara ens queda molt per fer.
Al fil d'uns comentaris, durant la manifestació, amb dones grans, coincidíem en què, avui, gairebé a cada casa de famílies treballadores hi havia un o diversos problemes de gravetat relacionats amb la desocupació, l'economia, l'habitatge, l'alimentació i la jubilació, per mencionar els més directes. Comentàvem que en èpoques anteriors (recentment desenganxats de la dictadura), hagués estat impensable deixar-nos treure ni una desena part del que ens han tret en aquests dos últims anys, sense que s'hagués produït un aixecament del poble. Si avui és possible el que passa, sense que el poble surti al carrer, es deu únicament (recordem una vegada més) a l’irresponsable procés de col·laboració i desmobilització dut a terme pel principal partit comunista de l'esquerra, i del "seu" Sindicat, els principals dirigents, de manera gradual i ascendent, van anar frenant i domesticant a la militància i, aquesta, amb gran influència entre la classe obrera i el poble, van fer el mateix. Tant va ser així, que ara, quan vulguin tornar a fer qualsevol demostració d'influència i força (com es va poder realitzar el juny del 85 contra la Llei de pensions, el desembre del 88 contra el Pla d'Ocupació Juvenil i alguna altra, amb posterioritat, cada vegada més feble) s'adonen que ja no se’ls fa cas. Ha desaparegut la influència que tenien.
Per això veiem com les persones que han fet el pas, últimament, en implicar-se en les protestes, són les que més es desesperen en veure que moltes com elles no fan el mateix, i fins i tot, estant en situacions més difícils. I és que, els elements que intervenen en la desmobilització no poden ser compresos per molta de la gent que avui es troba en incipients processos de presa de consciència.
Ens ha de preocupar que, en alguns casos, (sigui per falta de rigor, ingenuïtat, mandra, comoditat, per por) les anàlisis que es fan des de l'esquerra radical deixin molt que desitjar. Principalment quan es parteix d'aquesta idea que assegura, que la gent sortirà quan no pugui aguantar més. I és que hauríem de preguntar, per què es va sortir al carrer i per on tirarà (si és que surt), si ningú l'està orientant. Prenguem nota del que està passant en els països àrabs que s'han aixecat. Recordem que els capitalistes també tenen al seu servei elements que estudien la història de la lluita de classes i que apliquen la "dialèctica" anti-veritat. A més, avui, sabem dels mitjans alienants i repressius que tenen en el seu poder i àmplies brigades mediàtiques per executar-los. Amb aquest panorama, nosaltres, l'esquerra més "autèntica", no podem pensar, seriosament, a "escombrar l'enemic" amb una massa de gent estressada de necessitats, mal informada i desorganitzada.
El veritable problema que té la classe obrera, és el mateix que té la seva avantguarda: el buit d'una o, si es prefereix, de diverses organitzacions, capaços d'organitzar i orientar en la lluita contra l'opressor. Els moviments d'esquerra unitaris i el 15-M són com llavors germinades que necessiten sans abonaments i regs. Però el nostre reconeixement positiu feia el paper d’aquests, només pot ser part per una dialèctica científica, que com ja s'ha dit fa molt de temps, inclou l'experiència humana sencera, trobant veritats concretes i no abstractes.
25-10-2011
José Estrada Cruz
