Immediatament, van responsabilitzar els propis morts i els ferits de l’accident a l’estació de Castelldefels Platja. Veient el què estava passant, vaig sentir que s’havia de respondre davant d’aquestes acusacions, però no ha estat fins tres dies més tard que m’he decidit a fer-ho, quan una periodista de les moltes i molts que surten a la TV (que, enlloc d’informar, semblen lloros repetint allò que els han indicat), assegurava: “tothom coincideix en que va ser una imprudència dels accidentats”. Alguns titulars dels diaris assenyalaven que el Govern, altres forces parlamentàries i els sindicats, tancaven files culpant als viatgers. No podia ser de cap altra manera. Tot quedava entre amics i camarades.
Doncs mirin vostès, en cap cas estic d’acord amb atribuir tota la culpa a les moltes persones que baixaren a la via per creuar-la. Penso, com altra gent que no viu de i per al món mediàtic manipulador, que els principals culpables són els qui haurien d’haver-lo evitat. Doncs segons els fets, el lamentable i brutal accident es produí per una evident irresponsabilitat d’aquells que tenien l’obligació de controlar les situacions que es podien donar amb elevada probabilitat, al llarg del què durés l’activitat dels trens i viatgers d’aquella nit, en punts com el de l’atropellament. Només cal tenir en compte el lamentable encert d’una regidora d’ERC que va advertir el passat novembre que, en nits com la del 23 de juny, aquella estació, tal i com havia quedat, podia esdevenir una autèntica “ratonera”. És per això que és injustificable que a aquella hora no estigués funcionant el personal de seguretat, que incomprensiblement encara no s’hi havia incorporat perquè la seva jornada començava cinc o deu minuts més tard que arribés aquell tren, cosa que s’adjunta a altres deficiències serioses.
Analitzem altres factors: la majoria de les set-centes persones que viatjaven, amb ambient de festa, baixaren a aquesta estació. Un pont que anava a l’altra banda de la via, camí de la platja, es trobava tancat, quan era l’únic pas conegut des de feia molt de temps. Ningú o molt pocs, sembla ser, coneixien la nova sortida i, per tant, ignoraven la ubicació del pas subterrani, inaugurat feia poc temps. Segurament, hi havia qui accedia a la nova sortida, però donada la gran quantitat de gent present a l’andana, probablement aquest accés continuava passant desapercebut. Mentrestant, és lògic pensar que la majoria de persones, desorientades, s’impacientés, i encara més si tenim en compte que no s’escoltava cap megafonia que informés sobre res, no hi havia llum, o aquesta estava apagada segons testimonis, i no es veien els indicadors de la sortida. Quan el tren que els va deixar començà a marxar, en aquest escenari tercermundista, l’opció de la gent estava cantada. Per darrera del tren, a riuades, segons han dit alguns presents, la gent va baixar a la via per creuar-la, coincidint amb l’espantosa arribada de l’altre tren, en direcció a Barcelona i contrària a la del tren que marxava. La tragèdia ja era inevitable.
Les primeres notícies eren estremidores. Imaginar el que havia passat aterrava. Des d’un principi vaig interpretar el terrible succés com un casual i tenebrós parany en el què podríem haver-hi caigut qualsevol de nosaltres. Per això, cada cop que escolto que tot es limita a acusar d’imprudents a totes aquelles persones que van morir o què van viure la brutal envestida del potent tren, m’assalta la indignació. Sort que no van ser els i les nostres germanes i filles. De seguida se’ns va informar que eren, majoritàriament, persones sud-americanes, cosa que sintonitza millor amb la cantarella de la imprudència.
Dubto que aquest accident s’hagués pogut produir en alguna estació de ferrocarrils de certs països d’aquesta Europa amb la què ens volem comparar quan ens convé. Per això, els interessats en desempallegar-se de les culpes, immediatament, han engegat una campanya des de tots els fronts. A banda de tot el què s’ha dit a la televisió, he llegit algunes opinions anònimes a Internet, realment vomitives, des d’on s’exhibeixen els coneixements sobre el civisme de la gent a altres països, inclús de les severes sancions contra les famílies dels morts si es demostra que aquests són culpables. No obstant, aquells que estem farts de veure com es violen els drets més elementals de la ciutadania, enlloc de veure tant d’incivisme, parem compte en la manca d’un transport públic adequat, alhora que veiem com el seu sector més important, el ferrocarril, o s’està venent a empreses privades, per a viatgers d’alt poder adquisitiu, o bé es deixa deteriorar i morir línies senceres que són vitals per la bona comunicació dels pobles.
Aquells/es que exigeixen el compliment de les normes als i a les “de sempre” són, precisament, qui passen olímpicament de les normes que, en primer lloc, haurien de complir.
27-06-2010
José Estrada Cruz
