El discurs del decreixement, com a mínim és desencertat; com a màxim, podríem afirmar que és la negació de la negació. Fa uns anys havíem començat a aixecar el cap i últimament arrosseguem el cul per terra. Els nostres importants descobriments, l’extensió de les nostres vides, etc. Així doncs, l’esmentat discurs és una envestida contra la raó més elemental: l’ecosistema, encara que fos sense la intervenció de l’ésser humà, creix i es desenvolupa, superant els propis desastres naturals.
Quan, fa milers d’anys, l’ésser humà hi intervingué, tenia l’objectiu d’assolir una millor qualitat de vida; viure millor havent de treballar menys. Tot exemple dels seus rudimentaris descobriments seguia aquesta direcció. Qualsevol altra espècie, si hagués pogut fer-ho, també hagués pres aquest camí.
Vam descobrir que amb un pal de punta podíem extreure les arrels de terra més fàcilment i sense haver-nos de malmetre mans i ungles. Però això no implicava haver d’estar de sol a sol, buscant i elaborant pals amb punxa; en tot cas, confeccionar-ne algun de recanvi o per necessitat d’intercanvi. És impensable que aquella gent deixés de fer la migdiada sota l’ombra d’un arbre a l’estiu, o arrecerats dins la cova a l’hivern; de jugar, de fer l’amor, etc. per perdre el temps en buscar i construir quelcom que ja tenien.
És bàsic, però necessari, comprendre que el sistema capitalista, de lliure mercat, (de negació de la producció raonada i planificada) esperona i anima la teoria d’aquest creixement demencial, perquè de cap altra manera pot subsistir. S’entén, doncs, que aquest creixement exponencial va de bracet d’aquesta altra idolatrada xerrameca de la competitivitat, dibuixant un gran còctel de confrontació humana, d’insolidaritat, de malbaratament, de campi qui pugui. La resposta a tot plegat, però, no la podem donar amb una altra irracionalitat, emmarcada en aquest discurs del decreixement, òbviament innatural, que pretén salvar la naturalesa.
Fa temps que “la pólvora va ser inventada” i també “la sopa d’all”: si no construïm el socialisme, la barbàrie es desenvolupa més i més. Em refereixo al, contundent resum que féu la senyora R. Luxemburg!, conscient que el marxisme és dialèctica i praxis constant. O sigui que, si algú pretén exposar raons sobre la base d’un marxisme tradicional, ja podem plegar...
Així doncs, del que es tracta és de convèncer la gent que només hem d’elaborar els “pals amb punta” que necessitem, i així tenir el màxim temps lliure per gaudir-lo. Per altra banda, mentre hi hagi gent i pobles amb dificultats, això ho podríem fer practicant la solidaritat.
Tot és tan senzill com reelaborar el programa reivindicatiu històric de repartiment de l’esforç necessari i dels beneficis que aquest esforç generi; el que trenca amb una superproducció absurda i innecessària. També és irreconciliable amb que una part dels i les treballadores facin jornades de dotze hores, mentre la revolució científico-tècnica multiplica els i les aturades, les “prejubilades”, les precàries, etc.
Per Carl Marx, el capitalisme, a aquestes alçades, ja hauria d’haver desaparegut fa temps. Ens podem imaginar el que diria si avui “sortís del clot” i contemplés el capitalisme torejant tota la classe treballadora d’Europa amb el “capote” de les 65 hores i amb 30 milions d’aturats i aturades? N’hi ha per llogar-hi cadires.
Quan, fa milers d’anys, l’ésser humà hi intervingué, tenia l’objectiu d’assolir una millor qualitat de vida; viure millor havent de treballar menys. Tot exemple dels seus rudimentaris descobriments seguia aquesta direcció. Qualsevol altra espècie, si hagués pogut fer-ho, també hagués pres aquest camí.
Vam descobrir que amb un pal de punta podíem extreure les arrels de terra més fàcilment i sense haver-nos de malmetre mans i ungles. Però això no implicava haver d’estar de sol a sol, buscant i elaborant pals amb punxa; en tot cas, confeccionar-ne algun de recanvi o per necessitat d’intercanvi. És impensable que aquella gent deixés de fer la migdiada sota l’ombra d’un arbre a l’estiu, o arrecerats dins la cova a l’hivern; de jugar, de fer l’amor, etc. per perdre el temps en buscar i construir quelcom que ja tenien.
És bàsic, però necessari, comprendre que el sistema capitalista, de lliure mercat, (de negació de la producció raonada i planificada) esperona i anima la teoria d’aquest creixement demencial, perquè de cap altra manera pot subsistir. S’entén, doncs, que aquest creixement exponencial va de bracet d’aquesta altra idolatrada xerrameca de la competitivitat, dibuixant un gran còctel de confrontació humana, d’insolidaritat, de malbaratament, de campi qui pugui. La resposta a tot plegat, però, no la podem donar amb una altra irracionalitat, emmarcada en aquest discurs del decreixement, òbviament innatural, que pretén salvar la naturalesa.
Fa temps que “la pólvora va ser inventada” i també “la sopa d’all”: si no construïm el socialisme, la barbàrie es desenvolupa més i més. Em refereixo al, contundent resum que féu la senyora R. Luxemburg!, conscient que el marxisme és dialèctica i praxis constant. O sigui que, si algú pretén exposar raons sobre la base d’un marxisme tradicional, ja podem plegar...
Així doncs, del que es tracta és de convèncer la gent que només hem d’elaborar els “pals amb punta” que necessitem, i així tenir el màxim temps lliure per gaudir-lo. Per altra banda, mentre hi hagi gent i pobles amb dificultats, això ho podríem fer practicant la solidaritat.
Tot és tan senzill com reelaborar el programa reivindicatiu històric de repartiment de l’esforç necessari i dels beneficis que aquest esforç generi; el que trenca amb una superproducció absurda i innecessària. També és irreconciliable amb que una part dels i les treballadores facin jornades de dotze hores, mentre la revolució científico-tècnica multiplica els i les aturades, les “prejubilades”, les precàries, etc.
Per Carl Marx, el capitalisme, a aquestes alçades, ja hauria d’haver desaparegut fa temps. Ens podem imaginar el que diria si avui “sortís del clot” i contemplés el capitalisme torejant tota la classe treballadora d’Europa amb el “capote” de les 65 hores i amb 30 milions d’aturats i aturades? N’hi ha per llogar-hi cadires.
José Estrada Cruz
