Des del segle XVIII han existit pensadors, filòsofs, que han teoritzat la reducció del temps de treball i la distribució del seu esforç com quelcom natural i lògic. Claudi Adrià Helveci, literat i filòsof racionalista francès, proposava l’aplicació d’una jornada diària de treball de set o vuit hores per als desposseïts, l’any 1770. Fou expulsat de la Sorbona de París, les seves obres destruïdes i fins després de la seva mort no se li tornà a publicar res. El segle passat, socialistes, comunistes i anarquistes dedicaren una part molt important de la seva activitat revolucionària a demostrar la lògica de la reducció de la jornada de treball, vinculant-la a la necessitat de gaudir del temps lliure per al descans, l’estudi, etc. Paul Lafargue, cap al 1880, arriba a raonar jornades de quatre hores diàries. Llegiu el seu preciós llibre El dret a la mandra. Posteriorment, gent del pensament racional i científics han insistit en aquesta mateixa qüestió.
Algú tan lliure de sospita i tan autoritzat com Albert Einstein conclou seguint la mateixa lògica i adverteix, l’any 1934, en un dels seus articles basat en la crisi de l’economia mundial, sobre les contradiccions del ràpid progrés dels mètodes de producció: “...Actualment només es necessita una fracció del treball humà disponible al món per a la producció del volum de béns de consum necessari per a la vida. Aquest fet, en un sistema econòmic de laissez faire absolut (tot en mans dels mercats, amb la seva total indiferència pels problemes socials) ha de generar atur... Hauria de reduir-se per llei el número d’hores de treball setmanals fins a acabar completament amb l’atur” (Extret del seu llibre Les meves idees i opinions).
L’any 1969, davant la pregunta que es fa a H. Marcuse sobre el que podria originar la revolució, respon: “...el que constitueix, sens dubte, el caràcter determinant de la revolució del segle XX i del XXI és, en primer lloc, que aquesta no neix de la pobresa, sinó (diguem-ho d’una vegada) de la deshumanització general, de la repulsió que inspira el desaprofitament i la superabundància de l’anomenada societat de consum, del rebuig que genera la brutalitat i la ignorància dels homes... serà: trobar una existència vertaderament digna de l’home i crear formes de vida completament noves, on es canviï quantitat per qualitat”.
Jeremy Rifkin, un altre investigador lliure de sospita del cercle assessor de confiança del senyor Clinton, ens descobreix ara la sopa d’all i ens sorprèn amb el seu llibre La fi del treball, en el qual exemplifica amb dades i raons exposades ja durant segles en infinitat de textos. Cita a Yonesi Masuda, artífex a la revolució japonesa dels ordinadors per parlar d’una futura utopia en la qual el temps lliure substituirà l’acumulació material com a valor important.
I és que només la inconsciència de molts explotats i marginats permet la mentida i l’aberració funcional. Avui s’està produint moltíssim més del que necessita la humanitat. A més, es construeixen coses que, no només no necessitem, sinó que perjudiquen les persones i tot l’ecosistema. Les màquines ja reuneixen les condicions per alliberar-nos del treball. Podem augurar, com a mínim, que ja és possible no dedicar al treball (aportació a la societat) més de dues hores diàries i amb períodes vacacionals més llargs que els actuals. La qual cosa no implicaria que, en determinats sectors, com els de la investigació, no es pogués dedicar més temps, fins i tot de forma voluntària.
Tot aquest plantejament està basat en una veritat indiscutible, de la que només en poden dubtar els de sempre: els criminals de la humanitat i del planeta (els explotadors capitalistes) i els ignorants.
Antiparos, poeta pagà de Grècia, a l’època de Ciceró, cantà lloances al molí d’aigua, que arribava, com un salvador, per alliberar les dones esclaves: “Estalvieu el braç que fa girar la pedra; oh, molineres!”.
Algú tan lliure de sospita i tan autoritzat com Albert Einstein conclou seguint la mateixa lògica i adverteix, l’any 1934, en un dels seus articles basat en la crisi de l’economia mundial, sobre les contradiccions del ràpid progrés dels mètodes de producció: “...Actualment només es necessita una fracció del treball humà disponible al món per a la producció del volum de béns de consum necessari per a la vida. Aquest fet, en un sistema econòmic de laissez faire absolut (tot en mans dels mercats, amb la seva total indiferència pels problemes socials) ha de generar atur... Hauria de reduir-se per llei el número d’hores de treball setmanals fins a acabar completament amb l’atur” (Extret del seu llibre Les meves idees i opinions).
L’any 1969, davant la pregunta que es fa a H. Marcuse sobre el que podria originar la revolució, respon: “...el que constitueix, sens dubte, el caràcter determinant de la revolució del segle XX i del XXI és, en primer lloc, que aquesta no neix de la pobresa, sinó (diguem-ho d’una vegada) de la deshumanització general, de la repulsió que inspira el desaprofitament i la superabundància de l’anomenada societat de consum, del rebuig que genera la brutalitat i la ignorància dels homes... serà: trobar una existència vertaderament digna de l’home i crear formes de vida completament noves, on es canviï quantitat per qualitat”.
Jeremy Rifkin, un altre investigador lliure de sospita del cercle assessor de confiança del senyor Clinton, ens descobreix ara la sopa d’all i ens sorprèn amb el seu llibre La fi del treball, en el qual exemplifica amb dades i raons exposades ja durant segles en infinitat de textos. Cita a Yonesi Masuda, artífex a la revolució japonesa dels ordinadors per parlar d’una futura utopia en la qual el temps lliure substituirà l’acumulació material com a valor important.
I és que només la inconsciència de molts explotats i marginats permet la mentida i l’aberració funcional. Avui s’està produint moltíssim més del que necessita la humanitat. A més, es construeixen coses que, no només no necessitem, sinó que perjudiquen les persones i tot l’ecosistema. Les màquines ja reuneixen les condicions per alliberar-nos del treball. Podem augurar, com a mínim, que ja és possible no dedicar al treball (aportació a la societat) més de dues hores diàries i amb períodes vacacionals més llargs que els actuals. La qual cosa no implicaria que, en determinats sectors, com els de la investigació, no es pogués dedicar més temps, fins i tot de forma voluntària.
Tot aquest plantejament està basat en una veritat indiscutible, de la que només en poden dubtar els de sempre: els criminals de la humanitat i del planeta (els explotadors capitalistes) i els ignorants.
Antiparos, poeta pagà de Grècia, a l’època de Ciceró, cantà lloances al molí d’aigua, que arribava, com un salvador, per alliberar les dones esclaves: “Estalvieu el braç que fa girar la pedra; oh, molineres!”.
José Estrada Cruz
