dimarts, 22 de gener del 2013

Flix: 700.000 toneladas de veneno por sacar del río Ebro

En el Ebro “duermen” nada más y nada menos que 700.000 toneladas de productos residuales tóxicos y radiactivos (metales pesados: mercurio, níquel y arsénico, y radionucleidos: contaminación radiactiva. 
FLIX (TARRAGONA): 700.000 TONELADAS RADIACTIVAS Y DE VENENO POR SACAR DEL RIO EBRO, TRAS DE 12 AÑOS EN QUE SE DESCUBRIO EL PASTELAZO

“Acción Civil” es un telefilm del 1999 dirigido por Steven Zaillian, e interpretado por John Travolta en el papel del abogado Jan Schlichtmann, que trata del envenenamiento de personas, donde mueren 8 niños de leucemia, como consecuencia de vertidos residuales, a un rio, de compañías que manufacturaban pieles; concretamente por una sustancia, que se arroja o se filtra al rio, llamada Tricoetileno. Cuyos hechos reales están basados en la Nueva Inglaterra, concretamente en una localidad de Massachusetts. Un tema, por cierto, que ha sido abordado en el cine en varias ocasiones, por otros sucesos similares.
Tras de la película bullían en mi mente la multitud de agresiones medioambientales que padecen las comarcas tarragoninas por vertidos, a uno u otro rio, especialmente los de Ercros, antes Erkimia, en el rio Ebro. De los hechos que se han podido constatar hasta ahora, (sobre agresiones medio ambientales y humanas producidas por depredadores, industriales capitalistas, no nucleares), no son muchos los que se pueden comparar con los producidos en la industria de Ercros, en la población de Flix, Provincia de Tarragona.
Un siglo vertiendo residuos venenosos al embalse junto al rio Ebro, cuyas aguas se han venido usando para cultivar y beber, siendo su fauna pesquera y sus productos consumidos por mucha gente. A principios del 2008, la Confederación Hidráulica del Ebro llegó a plantearse prohibir la pesca del siluro y de la carpa porque contenían niveles de mercurio excesivos. Sepamos también que el pescado que se encuentra en la zona marítima que va de Tarragona a Valencia registra cantidades escandalosas de mercurio, según informaciones que hemos podido conocer de diversos estudios, como los que en su día efectuó la universidad Rovira i Virgili de Tarragona, del que se desprendía que 14 especies, de las que normalmente son consumidas, presentaban muestras considerables de contaminación… Por otra parte Oceana, (buque medioambiental que explora el Mediterráneo y que tiene su base en el Puerto de Sagunto), según artículos de Actualidad Marítima del “Xornal Galicia” del 01-7-2011, tras de un largo litigio contra el Ministerio para acceder a un informe del Instituto Español de Oceanografía que analiza los niveles de contaminación del pescado, solicitó, a principios de ese año, la adaptación inmediata de las fábricas de cloro (que utilizaban células de mercurio), a las mejores técnicas que  ya había disponibles. La tecnología obsoleta que  se sigue usando, tendría que haberse eliminado y prohibido en el 2007, en función de la Directiva IPPC, y tras de un periodo de once años de previsión para que se adaptaran sus respectivos procesos de producción. Sin embargo el Gobierno español junto con las comunidades autónomas afectadas, acordaron con la Asociación Nacional de Electroquímica, alargar su “funcionamiento polutivo” hasta el 2020. (De este modo se pasan por el forro las convenciones de Paris, de Oslo y las ratificaciones y convenios posteriores celebrados por la OSPAR, Convenio para la Protección del Medio Ambiente Marino del Atlántico Norte Oriental, que España, como estado miembro, tiene firmado). Oceana se opuso al acuerdo del Estado y las autonomías, y concretamente en Catalunya, recurrió contra Aragonesas Industria y Energía S A (Vilaseca, Tarragona); Ercros Industria S A (Flix Tarragona), e Hispavic Iberica S L (Martorell, Barcelona).
 En el Ebro “duermen” nada más y nada menos que 700.000 toneladas de productos residuales tóxicos y radiactivos (metales pesados: mercurio, níquel y arsénico, y radionucleidos: contaminación radiactiva. Las 700.000 toneladas se encuentran acumuladas mayormente a lo largo de 1.300 metros del embalse, pegado al rio Ebro.  Por cierto, cuando se habla de toneladas de vertidos venenosos acumulados, ya podemos asegurar que nos están engañando, tal vez en un 100 o 200% menos de lo que en realidad puede haber.  Por ejemplo hasta el 2005, fuentes administrativas centrales y autonómicas nos daban la cifra de 300.000 toneladas; más o menos amontonadas o esparramadas en el embalse al lado del rio; entonces yo hice este mismo comentario, en cuanto a que, seguro que sería el doble de esas trescientas mil toneladas que nos apuntaban. Acerté, lo que no tiene merito, porque lo que nos cuenta este “ganao” siempre es así.
¿Cuánta gente puede haber enfermado y muerto a consecuencia de un siglo de constante envenenamiento del rio Ebro? No existen cifras ni datos; no se conoce ni un solo estudio serio, al respecto que se haya hecho público, ni datos comparativos en base a otras provincias sobre enfermedades graves, cancerígenas o de otro tipo. Existe algún estudio a nivel estatal, del Instituto de Salud Carlos III de Madrid, (que nos lo muestra Oceana) donde se reconocen altos niveles de mercurio en sangre en la gente del Estado español, superiores a los de otros países.  De Tarragona solo sabemos de aquello que no pudieron seguir tapando: del peligroso lodo descubierto, así como de los miles de peces que, el 24 de diciembre del 2001, aparecieron muertos en el río en las proximidades de la planta nuclear de Ascó, por un vertido de mercurio de la planta de Ercros. Un vertido que no fue controlado por la empresa (¡o sí!, vete tu a saber), ni por las distintas autoridades administrativas de aguas, medio ambientales e hidrográficas. Simplemente se trato de ocultar a los medios y a la población de las comarcas  afectadas.
A día de hoy, tras más de 20 años en que Greenpeace denunciara la gravedad de los vertidos que se vaciaban al Ebro y de los 12 años en que se vieron obligados a reconocer el pastelazo  de mierda que tenían escondido en este; seguimos pendientes de que comiencen a sacar ese magno y peligrosísimo explosivo medioambiental, depositado y engordado a lo largo de más de cien años en que fue instalada esta industria y sin que nadie hasta ahora haya relacionado, oficialmente, con problemas de salud y muertes en toda la zona en que afecta. Desgraciadamente eso ha podido pasar porque había de por medio intereses de muchísima gente que vivía del rio y aún vive, y se les planteaban “insalvables” contradicciones.
Que el agua del Ebro, con esa guarnición de residuos industriales, ha debido provocar multitud de enfermedades y muertes, lo sospecha gran parte de la ciudadanía. No es casualidad que tengan que reconocer la peligrosidad que conlleva la extracción del veneno, para lo cual estén instalando la tecnología más avanzada; que se encuentren presentes en la operación expertos del Consejo Superior de Investigaciones Científicas y que estén levantando un muro de acero en el fondo del embalse para que durante el removimiento de la extracción no se escapen residuos. Podemos, pues, imaginarnos la cantidad de toneladas que han debido escaparse a lo largo de tantos años, sobre todo en crecidas del rio. El mismo Gobierno Central, en un lapsus de acaloramiento en sus rifirrafes con el de la Generalitat, aseguró  que existían más tramos del rio contaminados de residuos.
Sea como quiera y por los motivos que sea, el asunto sigue sin resolverse y lentísimo. Y aunque el Ministerio de Agricultura y Medioambiente viene diciendo que pretende iniciar pronto la retirada de los lodos, por otro lado, se oponen la Generalitat y administraciones locales exigiendo primero el funcionamiento de vías alternativas de abastecimiento de agua antes de comenzar, para en caso de que pudieran producirse problemas de contaminación de esta, durante la operación de extracción.
Y en todo este desaguisado, nos encontramos con que, ningún responsable de Ercros, aún no ha pagado ni si quiera las mini multas y mini condenas carcelarias que la Audiencia Provincial les dictó en el 2003; como siempre a base de dilaciones y utilizando recursos judiciales. Alegan, con la cara más dura que el cemento,  que no depositan lodos en el rio desde 1988, convencidos de la “dificultad” que tienen los peritos para ofrecer datos concretos al respecto. Sin embargo; aquellos miles de peces que no nos pudieron esconder,  (como seguro que nos escondieron muchas veces) ¿Qué hacían panza arriba sobre el agua? Casualmente la empresa se encontraba con una “parada” y, también en esas fechas de los peces muertos, a raíz de verse obligados a dar explicaciones desde diversos organismos de control del agua, se detectó la presencia de mercurio en la red de abastecimiento para beber. Y a principios de 2004, según la Revista ambientum, la dirección de Ercros reconocía que no podría paralizar los vertidos de Mercurio hasta el 2020. Justamente esta fecha coincide con lo que acuerda el “trio” (Gobierno, Autonomías y Electroquímicas) a mediados del 2011. Lo que denuncia Oceana.
En febrero del 2002, la Asociación Cívica Rescat, con la inestimable ayuda de Jaume Morrón, (portavoz de WISENIRS y componente de Acción Ecologista), efectuó una campaña de denuncia pública de la  permisión administrativa, frente a las tropelías de Ercros, por medio de charlas con diapositivas y 5.000 revistas de Rescat, que fueron repartidas, en las que se denunciaban los hecho. En octubre del 2005, por este mismo medio, volvíamos a recordar que habían transcurrido cuatro años, sin que se vieran prisas por sacar el veneno del rio. No obstante su irresponsable actitud no era una sorpresa para nosotros; para la empresa perder tiempo y dinero resolviendo problemas que perjudican a otros, por su culpa, no es competitivo. El capitalismo funciona para ganar dinero y contra más mejor. No está para perderlo y entretenerse con “gilipolleces” medioambientales. 
Es por eso  que, en un delito medio ambiental y humano de magna dimensión, suele resultar que, quienes lo han cometido no cumplan ninguna condena de cárcel, ni paguen multa económica alguna. Justo lo que está pasando con los dueños y responsables profesionales de Ercros, que ni han pagado,  ni piensan pagar un chavo por los costos de limpieza de los lodos vertidos al rio; teniéndose que sufragar, como de costumbre, con dinero público. Envenenar los ríos y su fauna les sale barato. Como muestra un botón: Repsol por contaminar el rio Francolí, (que pasa por al lado de su instalación en Tarragona) hace cuatro días, pagó una multa equivalente a lo que debieron costar los caramelos de la cabalgata de Reyes.
En este cúmulo de agresiones medioambientales, en Tarragona, se ha de refrescar la memoria para que no se nos olvide que la química (además de las miles de toneladas de CO2, y de otros gases todavía más nocivos que emite a la atmósfera) vomita diariamente al mar, a través de diversos emisarios de esta industria, residuos peligrosos de todo tipo que nadie controla. En este sentido, en más de una ocasión, hemos pedido explicaciones para que nos diga donde están vertidos los residuos de Aiscondel, ya que esta empresa utiliza la misma tecnología  que Ercros para la producción de Cloro. Seguirán sin respondernos; pero de sobra sabemos que van a parar al mar.  
Como en otros casos, Acción Civil, la película que cito al principio se desarrolla en base a la denuncia por los daños ocasionados,  la celebración de juicio, la petición de indemnización económica y de descontaminación de los terrenos afectados, etc. Pero en el juicio se muestra la influencia de las empresas, la corrupción del juez y del Jurado; en fin, una vez más la gente del pueblo, con su humildad y sencillez, se enfrenta con quienes les infligen las desgracias y sufrimientos; esto es, con los magnates que no muestran escrúpulos, ni resentimientos, por el daño producido mientras se enriquecen.

18-01-2013
José Estrada Cruz

dimarts, 25 d’octubre del 2011

15-octubre a Tarragona

Segons diversos mitjans informatius, en aquesta manifestació de Tarragona va participar més gent que en la del 19-J. Es van donar xifres aproximades de, entre dotze i 15.000 persones. Xifres que realment, eren excessives, tal com succeeix a tot arreu.
No obstant això, per què a Tarragona, en aquest cas, es produeix una participació de manifestants molt superior a ciutats similars de l'entorn com Girona, on es van manifestar uns 3.000, a Lleida 1.000 i a Reus uns 800?
La manifestació de Tarragona, tal com es va fer en la del 19-J, és convocada per la Plataforma Ciutadana per la Defensa dels Drets Públics, que agrupa més de 40 entitats veïnals, polítiques, sindicals i socials, i pel 15-M.
Per a la seva preparació, es van prendre com sempre els mateixos acords sobre la base del compromís d'informar i propagar, amb la finalitat que la gent comprengués que havia de participar. Una cosa òbvia, ja que sempre es raona sobre la importància d'arribar a la gent. No obstant això, fet i fet, en la majoria dels casos, la praxi sol ser-hi absent.
Justament l'èxit que es dóna a Tarragona crec que és pel fet que es trenca amb aquest nefast "costum". Un grup d'unes 12 persones de l'assemblea del 15-M, (de les vint o vint-i-cinc que participen últimament en les seves assemblees) i un altre grup més reduït de la federació veïnal representant a la plataforma, a partir del dia 30 de setembre, fins el mateix 15 d'octubre a les dues de la tarda, van dur a terme la major campanya d'agitació que jo recordi. De tal manera, que és possible que l'activitat complementària efectuada per les diverses entitats components de la plataforma, i persones a nivell individual, fos més important, animades per l'ambient que es va generar des del seu començament. En tota la ciutat; barris, carrers, botigues, oficines de l'atur, centres universitaris, fins i tot, en algun polígon industrial, els dos grups de persones en qüestió van repartir tota la informació que van poder i van emplaçar a la gent a participar, per mitjà d'octavetes, cartells que es van enganxar per tot arreu, inclosos establiments, van animar a participar amb megàfon de mà mentre es lliuraven fulles de la convocatòria, a banda dels cotxes amb megafonia que es van incorporar als carrers els quatre últims dies.
Algunes companyes no lliuraven una octaveta sense explicar-li a la persona que la rebia el significat, i el van animar a participar des d'aquest mateix moment en la lluita. La receptivitat, majoritàriament, era molt favorable. Es va parlar de diverses iniciatives de totes les organitzacions que componien la convocatòria unitària (formava part dels acords de la preparació de la manifestació) amb grups d'immigrants en els barris, principalment marroquins, perquè es sumessin a la protesta, resultant en una participació important d'aquests.
Hem de coincidir en què les condicions que es donaven en aquesta convocatòria diferien negativament de les que existien en el 19-J, ja que les acampades del 15-M encara es mantenien en aquells dies i la mobilització que es va produir al Parlamet de Catalunya, amb el muntatge dels helicòpters per entrar a les seves dependències (per la qual cosa es va pretendre criminalitzar al moviment), va provocar, per contra, un revulsiu major d'indignació que va provocar que més gent sortís al carrer.
L’experiència que hem tret d'aquesta mobilització ens confirma el que tothom teòricament sap: que, o s'arriba a la gent, o no s'incideix en ella, ni se l'ajuda a comprendre. Per això hem de ser conscients que la nostra manifestació va ser un èxit, però només si la comparem amb altres ciutats com les que assenyalem al principi. Ara bé, si tenim present l'ofensiva capitalista (desmantellaments de serveis vitals, de drets laborals, de violació de les seves pròpies lleis recollides en la Constitució, els excessos amb les arques públiques, etc.) els nostres resultats (com els de tantes altres ciutats) també van quedar molt lluny del personal que hauria d'haver assistit a la mateixa. El que això ens indica és que encara ens queda molt per fer.
Al fil d'uns comentaris, durant la manifestació, amb dones grans, coincidíem en què, avui, gairebé a cada casa de famílies treballadores hi havia un o diversos problemes de gravetat relacionats amb la desocupació, l'economia, l'habitatge, l'alimentació i la jubilació, per mencionar els més directes. Comentàvem que en èpoques anteriors (recentment desenganxats de la dictadura), hagués estat impensable deixar-nos treure ni una desena part del que ens han tret en aquests dos últims anys, sense que s'hagués produït un aixecament del poble. Si avui és possible el que passa, sense que el poble surti al carrer, es deu únicament (recordem una vegada més) a l’irresponsable procés de col·laboració i desmobilització dut a terme pel principal partit comunista de l'esquerra, i del "seu" Sindicat, els principals dirigents, de manera gradual i ascendent, van anar frenant i domesticant a la militància i, aquesta, amb gran influència entre la classe obrera i el poble, van fer el mateix. Tant va ser així, que ara, quan vulguin tornar a fer qualsevol demostració d'influència i força (com es va poder realitzar el juny del 85 contra la Llei de pensions, el desembre del 88 contra el Pla d'Ocupació Juvenil i alguna altra, amb posterioritat, cada vegada més feble) s'adonen que ja no se’ls fa cas. Ha desaparegut la influència que tenien.
Per això veiem com les persones que han fet el pas, últimament, en implicar-se en les protestes, són les que més es desesperen en veure que moltes com elles no fan el mateix, i fins i tot, estant en situacions més difícils. I és que, els elements que intervenen en la desmobilització no poden ser compresos per molta de la gent que avui es troba en incipients processos de presa de consciència.
Ens ha de preocupar que, en alguns casos, (sigui per falta de rigor, ingenuïtat, mandra, comoditat, per por) les anàlisis que es fan des de l'esquerra radical deixin molt que desitjar. Principalment quan es parteix d'aquesta idea que assegura, que la gent sortirà quan no pugui aguantar més. I és que hauríem de preguntar, per què es va sortir al carrer i per on tirarà (si és que surt), si ningú l'està orientant. Prenguem nota del que està passant en els països àrabs que s'han aixecat. Recordem que els capitalistes també tenen al seu servei elements que estudien la història de la lluita de classes i que apliquen la "dialèctica" anti-veritat. A més, avui, sabem dels mitjans alienants i repressius que tenen en el seu poder i àmplies brigades mediàtiques per executar-los. Amb aquest panorama, nosaltres, l'esquerra més "autèntica", no podem pensar, seriosament, a "escombrar l'enemic" amb una massa de gent estressada de necessitats, mal informada i desorganitzada.
El veritable problema que té la classe obrera, és el mateix que té la seva avantguarda: el buit d'una o, si es prefereix, de diverses organitzacions, capaços d'organitzar i orientar en la lluita contra l'opressor. Els moviments d'esquerra unitaris i el 15-M són com llavors germinades que necessiten sans abonaments i regs. Però el nostre reconeixement positiu feia el paper d’aquests, només pot ser part per una dialèctica científica, que com ja s'ha dit fa molt de temps, inclou l'experiència humana sencera, trobant veritats concretes i no abstractes.

25-10-2011
José Estrada Cruz

dijous, 11 d’agost del 2011

La CUP, sí es, una izquierda diferente y de verdad

El 30 de julio, salen publicadas, en medios comarcales, unas declaraciones del concejal de Reus, David Vidal, en las que denuncia una práctica política en hechos concretos. Una práctica, puede decirse, generalizada en casi todos los Ayuntamientos.
“El último consejo del Grup Salut, sirvió para hablar de una estatua e ir a desayunar”. Se trataba de donde ubicar un monolito de homenaje a la maternidad; concretamente en el apartado de la empresa que gestiona, entre otros, los hospitales de Reus, Mora y Amposta. Increíble, dijo David a los medios. Hizo referencia también a que se ignoraran, a que se pasara totalmente, de los temas importantes y graves que había para abordar de la sanidad. “A la reunión, los consejeros fueron sin orden del día, en cambio si sabían que tenían dietas”. Una reunión, (parece ser) con un orden del día improvisado, cuya finalidad podía ser cualquier cosa (menos abordar los problemas y ver de darles soluciones responsables y creíbles), tal y como nos tienen acostumbrados generalmente.
Y vean esto otro: “Por otra parte, hoy también los concejales, hemos cobrado entre 600 y 1.300 euros por menos de tres horas de trabajo. Una cantidad que es lo que a muchos trabajadores les cuesta un mes de trabajo”. Entonces pregunto yo: ¿para qué tienen asignado el salario mensual los miembros de Consistorio? ¿No es por trabajar?
Ya era hora; por fin alguien desde dentro, denuncia lo que viene siendo un devoro de estipendios públicos. ¡Se acabó la diversión, llego la CUP y mando parar! David aseguró que su organización denunciará y criticará actitudes como las que vivió.
Hay quienes se molestan cuando se les compara y se les mete, como izquierda descafeinada, en el mismo lote que a los socialistas; pues este es un ejemplo. No sólo basta con decir nosotros no somos iguales y si somos de izquierdas. Serlo, indiscutiblemente, es parecerlo. Porque el que calla otorga, y vosotros… mal que nos pese a todos, lleváis otorgando en las instituciones desde hace mucho tiempo.
Viajes, dietas, comidas de trabajo, por las que algunos restaurantes se frotan las manos con las tarjetas oro de los ayuntamientos. Un funcionamiento muy generalizado, de práctica desvergonzada y delincuente de quienes ejercen el poder político, en las instituciones, teniendo por costumbre meter la mano en las arcas públicas y sacar dinero como el que saca, de un saco, puñados de garbanzos.
La CUP, viene a caer en el Ayuntamiento de Reus como agua “bendita” para sus ciudadanos y como chinchetas boca a riba en las poltronas del Consistorio. Lástima que no haya podido estar presente, en el mismo, desde hace mucho tiempo, y sobre todo en los últimos años, donde se aprueba y se construye el hospital nuevo de esta población.

07-08-2011
José Estrada Cruz

diumenge, 27 de juny del 2010

Imprudències i irresponsabilitats... de qui?


Immediatament, van responsabilitzar els propis morts i els ferits de l’accident a l’estació de Castelldefels Platja. Veient el què estava passant, vaig sentir que s’havia de respondre davant d’aquestes acusacions, però no ha estat fins tres dies més tard que m’he decidit a fer-ho, quan una periodista de les moltes i molts que surten a la TV (que, enlloc d’informar, semblen lloros repetint allò que els han indicat), assegurava: “tothom coincideix en que va ser una imprudència dels accidentats”. Alguns titulars dels diaris assenyalaven que el Govern, altres forces parlamentàries i els sindicats, tancaven files culpant als viatgers. No podia ser de cap altra manera. Tot quedava entre amics i camarades.
Doncs mirin vostès, en cap cas estic d’acord amb atribuir tota la culpa a les moltes persones que baixaren a la via per creuar-la. Penso, com altra gent que no viu de i per al món mediàtic manipulador, que els principals culpables són els qui haurien d’haver-lo evitat. Doncs segons els fets, el lamentable i brutal accident es produí per una evident irresponsabilitat d’aquells que tenien l’obligació de controlar les situacions que es podien donar amb elevada probabilitat, al llarg del què durés l’activitat dels trens i viatgers d’aquella nit, en punts com el de l’atropellament. Només cal tenir en compte el lamentable encert d’una regidora d’ERC que va advertir el passat novembre que, en nits com la del 23 de juny, aquella estació, tal i com havia quedat, podia esdevenir una autèntica “ratonera”. És per això que és injustificable que a aquella hora no estigués funcionant el personal de seguretat, que incomprensiblement encara no s’hi havia incorporat perquè la seva jornada començava cinc o deu minuts més tard que arribés aquell tren, cosa que s’adjunta a altres deficiències serioses.
Analitzem altres factors: la majoria de les set-centes persones que viatjaven, amb ambient de festa, baixaren a aquesta estació. Un pont que anava a l’altra banda de la via, camí de la platja, es trobava tancat, quan era l’únic pas conegut des de feia molt de temps. Ningú o molt pocs, sembla ser, coneixien la nova sortida i, per tant, ignoraven la ubicació del pas subterrani, inaugurat feia poc temps. Segurament, hi havia qui accedia a la nova sortida, però donada la gran quantitat de gent present a l’andana, probablement aquest accés continuava passant desapercebut. Mentrestant, és lògic pensar que la majoria de persones, desorientades, s’impacientés, i encara més si tenim en compte que no s’escoltava cap megafonia que informés sobre res, no hi havia llum, o aquesta estava apagada segons testimonis, i no es veien els indicadors de la sortida. Quan el tren que els va deixar començà a marxar, en aquest escenari tercermundista, l’opció de la gent estava cantada. Per darrera del tren, a riuades, segons han dit alguns presents, la gent va baixar a la via per creuar-la, coincidint amb l’espantosa arribada de l’altre tren, en direcció a Barcelona i contrària a la del tren que marxava. La tragèdia ja era inevitable.
Les primeres notícies eren estremidores. Imaginar el que havia passat aterrava. Des d’un principi vaig interpretar el terrible succés com un casual i tenebrós parany en el què podríem haver-hi caigut qualsevol de nosaltres. Per això, cada cop que escolto que tot es limita a acusar d’imprudents a totes aquelles persones que van morir o què van viure la brutal envestida del potent tren, m’assalta la indignació. Sort que no van ser els i les nostres germanes i filles. De seguida se’ns va informar que eren, majoritàriament, persones sud-americanes, cosa que sintonitza millor amb la cantarella de la imprudència.
Dubto que aquest accident s’hagués pogut produir en alguna estació de ferrocarrils de certs països d’aquesta Europa amb la què ens volem comparar quan ens convé. Per això, els interessats en desempallegar-se de les culpes, immediatament, han engegat una campanya des de tots els fronts. A banda de tot el què s’ha dit a la televisió, he llegit algunes opinions anònimes a Internet, realment vomitives, des d’on s’exhibeixen els coneixements sobre el civisme de la gent a altres països, inclús de les severes sancions contra les famílies dels morts si es demostra que aquests són culpables. No obstant, aquells que estem farts de veure com es violen els drets més elementals de la ciutadania, enlloc de veure tant d’incivisme, parem compte en la manca d’un transport públic adequat, alhora que veiem com el seu sector més important, el ferrocarril, o s’està venent a empreses privades, per a viatgers d’alt poder adquisitiu, o bé es deixa deteriorar i morir línies senceres que són vitals per la bona comunicació dels pobles.
Aquells/es que exigeixen el compliment de les normes als i a les “de sempre” són, precisament, qui passen olímpicament de les normes que, en primer lloc, haurien de complir.

27-06-2010
José Estrada Cruz

dimarts, 6 d’abril del 2010

Multes per a tapar el dèficit de Tarragona, i altres cosetes



4.500 euros, gairebé un milió de pessetes de multa, a quatre persones d'un grup de 12, a les quals se les acusa del greu delicte de repartir fulles i utilitzar un megàfon de mà informant la gent que passava per la porta de la, falsament anomenada, “Caixa d'Estalvis” de Tarragona. Sembla ser que es refereixen a un dels molts actes que s'han estat fent, per part de sindicats i grups polítics de la veritable esquerra independentista, en diverses entitats financeres de Catalunya, on s'informava i es denunciaven els enganys als i les hipotecades, els embargaments, i l'ús usurer que s'estava fent amb els diners dels i de les estalviadores; a més de la manca de vergonya que se'ls estigués empastifant de diners públics per a cobrir-los els seus abusos i balafiaments, en comptes d'empaperar-los i asseure'ls a la banqueta.

Crec seriosament, que el Sr. Alcalde amb el seu equip de Govern pretén tapar els forats que tenen a les seves mans, per on perden els diners dels i de les contribuents, amb aquesta cosa antidemocràtica i filofeixista, anomenada Ordenança General de Convivència Ciutadana i Ús dels Espais públics de Tarragona, manegada a l'actualitat per aquesta per l'anomenada Carlos Castillo. I com no s'atreveixen amb els seus amos, els de la pol·lució sense barreres, (els de la química) que és d'on podrien “posar-se les botes”, doncs s'acarnissen amb els i les de sempre, amb la gent senzilla del poble i sobretot amb aquells/es, a qui tenen terror, amb aquells/es que miren d'expressar-se per les úniques vies que els deixen: les octavetes, els cartells i els megàfons. Senzills i limitats instruments, però que els posen dels nervis.
I és que, cada dia que passa ha de ser més difícil justificar tant de viatge, tanta dieta del migdia per a paladars fins que han de tornar a la tarda per a apuntar-se hores extres (de feina “vital” perquè aquest Consistori continuï deixant estupefacta a la ciutadania amb la seva bona manera de fer); però sobretot, per a poder complir amb l'augment de la plantilla de la Guàrdia Urbana i amb l'augment del 7% sobre els seus salaris, que ja els desitjarien tenir molts/es treballadors/es; així com per a mirar de contrarestar (judici pendent) i camuflar les actuacions repressives que en el seu moment ens van oferir a la Rambla, enfront d'una coneguda botiga de roba, les sensacions de la qual i records (quan m'ho van explicar i vaig veure-ho a la televisió) em van fer retrocedir als “millors” temps d'aquella policia franquista, coneguda com Forces Especials de Valladolid. Aquest grupet de “servidors” de la Ciutat i de la seva ciutadania, també em va recordar als seus homòlegs de Coslada.
Igualment, els ha de urgir poder cobrir el cost de les bufandes (primes adjudicades a dit) que al 2007 ja hagueren d'intuir, seria el 2010 un any cru de fred, raó per la qual haurien de teixir més gruixut. Així doncs, si la llana de només quatre persones, incrementada en aquest temps el doble, ens costa cada any 60.984 €, esperem que no li hagin “aditat” el mateix gruix als i a les 380 “bufanderes” que ens assenyala aquesta atípica secció sindical dels “cocos” a l'Ajuntament. Curta carrera sindical els hi espera!
Com han de caminar les “bestioles”!, per a haver de tirar mà de paperots plens de teranyines, de ràncies denúncies de fa un any, i mirar de posar l'ordenança-mangui a les butxaques dels i de les ciutadanes i d'activistes d'esquerres, que estan fent la feina que gent com aquest Alcalde va deixar de practicar poc després que el bo de Pablo Iglesias se n'anés al lloc dels qui romanen quiets.
Una altra exhibició més (d'una xusma com aquesta que s'ha colat al Govern de Tarragona) que usurpa i prostitueix la paraula socialista; gentussa que amb aquest nom no es ruboritza quan, oferint-se per a servir a la Ciutat, s'obliden del salari que estaven cobrant on treballaven i van i s'adjudiquen un altre que, entre una cosa i l’altra, els resulta fins a tres i quatre vegades major. Un augment salarial que han aconseguit tan democràticament com l'establiment de l'Ordenança fatxa-rapinyaire; o sigui, amb la mateixa facilitat amb la què fiquen la mà en les arques d'uns/es humils contribuents, i amb la què escriuen mesures repressives perquè els surt d'aquest desmanegat i totalitari cervell.
Desgraciadament, ja fa molt de temps que la ciutadania sembla ser que tot ho pot tolerar. No obstant això, jo espero que, més aviat que tard, apareguin els límits i la gent us exigeixi explicacions i us ajusti els comptes.

04-04-2010
José Estrada Cruz

divendres, 26 de març del 2010

La burocràcia i la corrupció sindical són determinants per la derrota dels/les treballadors/es

Seguir dins d'aquestes organitzacions sindicals corruptes, creient que des d'aquí es pot fer alguna cosa útil per acabar amb la corrupció i canviar el rumb, és estar equivocats/des.

En anterior article, "Recuperar la filosofia revolucionària..." deia a la primera part, que en no existir una claredat sobre la base dels objectius per a la lluita, en trobar-se absent una filosofia revolucionària directa al cor dels explotadors, van ser aplanats els camins per els camins de la degeneració sindical.
I en un altre, titulat "Breu història i anàlisi de la degeneració sindical de CC.OO" deia, que per partir d'una decisió mecanicista, equivocada, es va deixar passar l'oportunitat d'haver pogut construir una veritable alternativa sindical revolucionària. Els obtusos dirigents polítics, que ocupaven els aparells en el PCC i al PCPE, en aquells moments de ruptura amb el PCE i amb el PSUC, van imposar la continuïtat de la militància sindical a CC.OO Amb aquesta decisió burocràtica, (exempta del debat que hagués requerit) revestida de "mecànics" arguments que versaven sobre l'activitat que calia aplicar, des de dins, (per canviar el curs de la degeneració i la corrupció en CC.OO) el que va succeir va ser, que a poc a poc, la majoria dels que havien de forçar el gir per a la recuperació del sindicalisme combatiu, van anar abandonant les posicions revolucionàries, i incorporant al pastís interclassista i al vici de la comoditat.
Després, els resultats que fins ara s'han vingut vivint, emmarcats en els fets de tot aquest recorregut, ens demostra que des d'una organització corrupta, amb caràcter general, no només no s'aconsegueix sanejar-, sinó que des d'aquí, quan ha sorgit l'oportunitat de reprendre en la pràctica els continguts de classe i s'ha presentat batalla enfront de les empreses, els resultats finals han estat desastrosos. Un dels casos, més clar i escandalós el tenim en el que ha passat a la gran lluita dels treballadors de SINTEL, acampats a la Castellana de Madrid durant vuit mesos. No només no van ser recolzats per la direcció del Sindicat, en cap sentit, sinó que per contra, aquests van col·laborar amb la patronal i el govern per la seva derrota.
Malauradament, atès el podriment sindical que ja existia, el que va succeir en aquesta ferma i imaginativa batalla obrera, no podia ser d'una altra manera. En aquells moments, ja feia temps que s'havien plasmat els suficients exemples (Sagunt, els sectors miners, Reinosa, etc.) Com per a que s'haguessin produït veritables desbandades de militants i haver creat una altra alternativa o centenars d'elles. Qualsevol cosa hagués estat millor que seguir sent part d'un engany a la classe obrera. Els treballadors de Telefònica, pertanyents a CC.OO, després de molts fets de caciquisme infligits per la direcció, i atès el de SINTEL, van decidir sortir-se i organitzar COBAS. Gràcies a aquesta decisió, el grup més combatiu que encara quedava, en aquell moment, va poder accedir al Comitè d'Empresa, ja que la intenció que tenia la burocràcia, de CC.OO, era la de sorprendre'ls i deixar-los fora del mateix. Un fet que ha vingut succeint en moltes altres empreses. I és que, en qualsevol part on sindicalistes honests, van gosar discutibles ú oposar-se a les seves barrabassades antiobreres, van ser exclosos de les candidatures a representació sindical d'empresa, o escapçats de les responsabilitats que tenien dins del sindicat. Així, els que han quedat dins, tinguin la responsabilitat que sigui, a l'hora d'opinar sobre si un conveni s'ha de signar o no, si s'ha de consultar a la gent, etc. no pinten absolutament res, els que estan per sobre, són els que fan i desfan, estimin dels que ocupen la cúspide, que ja s'encarreguen de limitar i desfer tot a base de confabular amb els del Ministeri de Treball i signant pactes amb l' CEOE.
És dur assumir, que es vagi en orris tot un llarg període d'anys de combat, d'esforços, de riscos, d'una rica i descomunal experiència individual i col·lectiva. Quan s'havien assolit estadis i possibilitats de assestar grans i efectius cops al capitalisme i donar salts en l'organització i en la consciència dels treballadors; (tot i tot i l'escassa formació política que hi havia a molts/es dirigents obrers/es intermedis) un grup reduït de polítics porucs, oportunistes i traïdors, decideixen destruir tota aquesta riquesa de classe. Aquests van ser els individus dels aparells dirigents del PCE i del PSUC, on també hi havia els màxims exponents de CC.OO Per això, ja en la "crisi econòmica" dels 80 d'aquest últim segle, els que ocupaven les cúpules de direcció en aquest Sindicat, (la majoria) ja havien començat a assumir el camí de la claudicació. Eren sindicalistes que havien "mamat" els comportaments burocràtics “filosoviéticos” de submissió a les jerarquies del Partit.
Un hàbit que es manté a l'Estat espanyol, tot i que es va produir un trencament amb la URSS feia uns pocs anys, en base a la moda del eurocomunisme representat per E. Berlinguer i per S. Carrillo, secretaris dels partits comunistes d'Itàlia i Espanya, respectivament. Tots dos, criticaven a mata-degolla el PCUS, Mentre que mantenien els mateixos mètodes de manipulació i de ordeno i comandament. Justament, aquests dos elements, Berlinguer i Carrillo, van aconseguir que calés, subtilment, la teoria que ja no era possible fer la revolució a Europa i que per tant, el camí era guanyar les institucions utilitzant la democràcia burgesa. Aquesta, segons ells, havia de ser la tasca principal. Es imposaven opinions simplistes com que, amb el prestigi del partit i una tasca d'honestedat dels militants, (amb poc més o menys) seria suficient per anar arrasant en les institucions i des d'allà, modificar les lleis a favor de la classe obrera i del poble.
Cal recordar, que la història, sempre ens mostra, perquè les coses succeeixen d'una o altra manera: depèn de qui, o qui estan, en un moment donat, al capdavant d'un projecte revolucionari, els fets es desenvolupen d'una manera o de altre i amb resultats totalment dispars. La revolució la fan les masses, però sempre que estigui encertadament teoritzada i organitzada, del que resulta, que els seus "arquitectes" s'hagin estat jugant la vida. Una premissa, que en aquests dos casos concrets, de dirigents polítics que acabo d'esmentar, havia desaparegut feia molt de temps, si és que alguna vegada la van albergar. Un altre exemple il·lustratiu és, el del que va ser secretari general del Partit Comunista Francès, George March; "entre Pinto i Valdemoro", part prosoviètica i pràctica eurocomunista. Trist exemple, de líder revolucionari, el que va mostrar en els successos de Maig del 68, (davant de l'amenaça, de tancs al carrer, del general Degaulle) on va preferir passar de la gent que hi havia al carrer i continuar, “veure’s les orelles", per guanyar les eleccions i la majoria al Parlament. Quaranta anys després, els resultats per la tasca política d'aquests tres "impostors" (també de molts altres que al seu voltant ho van permetre) enlluernen per la seva estrepitós desastre. Desastre en les organitzacions polítiques que representaven i sobretot, en les "corretges de transmissió" sindical que són arrossegades al fangar de la burocràcia i la corrupció.
En anteriors articles he assenyalat els milers de persones, que de manera directa o indirecta, sindicalment viuen amb millors remuneracions que la majoria de treballadors, sense donar un pal a l'aigua". La seva funció; conscient per uns, i inconscientment per altres, és la de col·laborar amb les empreses, la teoria ha estat distribuïda subtil i extensament per tots ells: "competir és necessari per mantenir els llocs de treball, si no hi ha empreses no hi ha feina; hem de tenir cura de no prémer més del compte, més val que fiquin a cinquanta al carrer, que els cent de la plantilla", etc. S'ha buidat a la classe treballadora del poder d'elaboració i participació en les plataformes reivindicatives, no només per la base, sinó també per la representació sindical d'empresa, fins i tot d'òrgans intermedis de les estructures del Sindicat. És la conseqüència del procés que al seu dia van emprendre els aparells, dels dos principals sindicats, d'unir rams i territoris en un mateix conveni (no amb la pretensió de guanyar unitat i força, sinó divisió i control) el que està sent, per la burocràcia sindical, una de les armes més útils de neutralització dels treballadors, ja que, sobretot, l'estan utilitzant per a combatre a totes aquelles petites organitzacions sindicals que tracten de resistir i ser alternativa.
D'altra banda, llevat d'excepcions, les seves xarxes de delegats i comitès d'empresa són els que connecten i canalitzen gairebé tots els acomiadats per mitjà d'expedients, o de qualsevol altra manera, marginant els afectats de la lluita i avocant-les a la tria dels seus serveis jurídics, evitant la confrontació amb les empreses i facilitant, que moltes d'elles, se'n van de “rositas” amb càrrec als fons de l'estat, bé ja sigui per acomiadar a tothom o per seguir treballant amb la gent que ha quedat.
A l'uníson, els empresaris actuen com si no existissin convenis negociats. De manera que, les empreses en general i principalment les grans, amb les lleis a favor seu, aprofitant-se de la situació referida i de la manipulació del que en veritat passa, substituint-lo per la breu definició en la paraula crisi, el poc legislat que encara queda utilitzable pels treballadors, ho estan violant sense que ningú els cridi l'atenció. Em refereixo, per exemple, els milions d'hores extraordinàries que es vénen efectuant diàriament, sense que siguin abonades als treballadors, ni cotitzades, principalment en les grans obres de construcció, i, força d'elles, de caire públic. Tampoc, en molts casos, són remunerades les pagues extres, ni s'atorguen vacances i, en aquesta ofensiva “antiobrera”, les empreses estan donant prioritat a la gent treballadora vinguts d'altres països, per la seva major submissió, donades les seves més greus dificultats econòmiques. Fins i tot en aquests moments, a Tarragona, s'està contractant en origen, a centenars de treballadors per a la construcció, principalment de Portugal, a través de subcontractes portugueses, quan aquí en totes les seves comarques i en tot Catalunya hi ha milers d'aturats amb aquestes mateixes categories. El cas és, que a aquests contractats en origen, se'ls obliga a executar jornades interminables, sense que els diners que perceben arribi, ni tan sols, el 60% del que marca el conveni del ram i segons la jornada que fan.
Aquesta situació és permesa pels dos principals sindicats que no estan fent absolutament res per que, almenys, les empreses siguin obligades a complir els mínims que dicten els convenis. La seva permissió dóna facilitats a les empreses per discriminar els treballadors autòctons, donant peu a que es creïn ambients i combustions d'aversió xenòfoba.
Qualsevol que hagi llegit els revolucionaris més destacats, comprovarà que la història de determinats fets, torna a ser calcada. Troski en el seu llibre, "sobre els sindicats", denuncia que davant del poder que adquireixen les organitzacions sindicals, els burgesos amb la col·laboració dels governants, emprenen el camí d'atorgar prebendes i poders especials a les cúpules sindicals, esqueixats dels seus representats, qui seran marginats de la lluita de classes.
Quan alguns destacats revolucionaris teoritzaven sobre la conveniència de rebentar les burocràcies de les organitzacions obreres des de dins de les mateixes, (Trosky, potser va ser un dels que més va persistir en aquesta teoria) s'ha de tenir en compte, que eren èpoques en les que les condicions, en general, no tenien res a veure amb situacions posteriors i sobretot del moment en què vivim. I molt menys, hauria de veure, amb el “entrisme” de quadres que el Partit Comunista va dur a terme, a partir de mitjans dels anys 60, al vertical de franc. Tots els fets, quants exemples ens vénen a la memòria i constatem dia a dia, ens mostren que la teorització sobre la utilitat de militar dins de CC.OO i UGT, no té cap sentit que afavoreixi en alguna cosa a la classe obrera i que permeti alguna via eficaç per a la recomposició del sindicalisme de lluita.
Com que s'observi, des de l'any 78 als nostres dies, el capitalisme ha aconseguit configurar i consolidar un nou sindicalisme vertical amb color groc, depenent del Govern de torn, amb un volum burocràtic, mig, molt superior al que va existir en la dictadura. És evident que l'esquerra "radical" és conscient que aquest poder burocràtic és el que té desmobilitzat i lligat de mans al món del treball. Se sap, també, que si es manté aquest deplorable panorama sindical, continuarà donant peu a que se segueixi produint la imposició de retrocessos en els drets de la classe obrera. Per tant, tot això obliga a esforçar la ment i veure com acabar amb el.
En aquesta reflexió, les organitzacions revolucionàries extraparlamentàries estan obligades a trobar solucions. Certament, els marxistes, sabem que cal una alternativa sindical, com sabem també que aquesta només podrà ser si hi ha organitzacions comunistes que li donen suport i la alimenten de continguts i militància.

26-03-2010
José Estrada Cruz

divendres, 19 de març del 2010

La judicatura al servicio del capitalismo y la corrupción

Sabemos fehacientemente que en el Estado español (por hablar de lo que tenemos más cerca y conocemos) no existe un@ sol@ multimillonari@ que no haya hecho su riqueza (además deexplotando al prójimo) a base de corrupción permitida por todo su peonaje, colocado en la política y en la judicatura.

De modo que, por lo general, quienes administran la justicia, (salvando a una pequeña parte de estos profesionales) además de pertenecer, mayormente, a la burguesía, obedecen a sus órdenes y a sus exigencias. Descaradamente están entroncados con el funcionamiento económico de explotación y corrupción. Es por eso que las denuncias de envergadura quedan al margen totalmente de las capas populares, no sólo por las dificultades que van apareciendo sino, sobretodo, por las cantidades económicas que se han de desembolsar.Precisamente si algunos casos han sido descubiertos a la luz de todos, se ha debido a que por medio han estado denunciantes y abogados de cierto peso, coincidiendo a su vez con jueces de dicha excepción minoritaria, tal y como ocurrió en catalunya, donde apareció aquel “sorprendente” entramado: vimos a exbanqueros que habían estado “hasta el cuello” convertidos en presidentes de la Generalitat y a sus “consellers” de finanzas acabando en la cárcel, vinculados a su vez con prestigiosos abogados, jueces y empresarios que igualmente entraron al “trullo”; empresarios como el Sr. J. de la Rosa, intimo amigo del “Honorable” y también de su Majestad el Rey.

Aunque podemos recordar que desde los 80 a nuestros días se pueden encontrar miles de páginas con escandalosos casos de corrupción; todo y así, no es más que una pequeña muestra de lo que no ha aparecido ni aparecerá nunca. Y es que, estamos hablando del funcionamiento de un sistemaque no podría sostenerse sin la corrupción generalizada y la violación permanente de las leyes y derechos de la población.

La justicia, en la falsa democracia del sistema capitalista, no es otra cosa, que una abominable tomadura de pelo, donde por norma y cuando se trata de resolver pleitos de fondo y trascendencia general a nivel político y económico, sus resoluciones, salvo escasas excepciones, se decantan a favor de la clase en el poder, ó simplemente los jueces se cruzan de brazos ante la violación de los derechos de la clase obrera y del pueblo,tanto en lo que se refiere a las leyes internacionales respecto a derechos humanos, como a nuestra Constitución: el derecho al trabajo es violado por las leyes laborales que permiten el despido libre y mantienen la irracionalidad de no repartir el esfuerzo, y a una gran parte de los que trabajan, actualmente, no se les respecta los salarios establecidos en sus convenios. Por otra parte, cientos de miles de personas no pueden acceder a una vivienda, todo y que existen varios millones de estas sin habitar; multitud de servicios sociales son inaccesibles para la mayoría de la población, porque están en manos privadas, y así mismo, millones de personas malviven agobiadas de insuficiencias, principalmente de la tercera edad, después de haber padecido una vida dura de trabajo y de trasmisión del mismo a sus hijos. Estas personas que lo dieron todo, ahora no pueden siquiera permitirse subsistir con un mínimo de holgura, y han de seguir sometidos al agobio de las insuficiencias y preocupaciones personales y familiares. “Maravillosa forma de poner en practica lo que se dice en la Constitución y, de que la justicia vele porque así sea”.

Sin embargo, es difícil que se encuentre en alguno de los artículos de la Carta Magna, una explicación donde diga que se ha de poner el dinero público a disposición de bancos privados y empresarios cuando estos tienen problemas económicos, (y además cuando han delinquido) en vez de sentarles en el banquillo y meterles en la cárcel. Con esta disposición gubernamental y asunción de todo el Parlamento, (grapado a la desmovilización de la clase obrera, lograda por la corrupción de sus dirigentes sindicales más conocidos)no debe extrañarnos toda esta ofensiva y acosode los capitalistas, cuyas evidentes intenciones y métodos fascistas son camuflados y a la vez reforzados por sus batallones mediáticos.

Estos batallones de las mentiras, cumplen con su actividad de intoxicación y confusión llevándose todo por delante, y sin que les quede un solo cabo suelto. No obstante ahora toca disponer su mayor énfasis en aprovechar lo poco que tienen de Cuba (aunque para ellos eso es ya una gran cosecha)y emprenderla contra el Juez Garzón, cuando a este le da por desenterrar asesinados del fascismo y casos de corrupción perpetrados por chorizos de guante blanco, amigos del que ya debería haber sido juzgado también, por la destrucción de Irak y el millón de asesinadostras del complot criminal de las Azores.

Mientras que Garzón vino actuando en base al GAL, a la corrupción de la competencia política, ó al entorno aberzale, la derecha recalcitrante, o bien ha hecho la vista gorda o ha aplaudido, todo y que existían evidencias de que el juezestaba interpretando la Ley como le venía de gusto, en no pocos casos, sobretodo respecto al País Vasco.

Ahora bien; siendo importante que nuestras opiniónes y denuncias aparezcan por todas partes, en todos nuestros medios, tratando deexplicar como se viola la justicia al pueblo y para contrarrestar los potentísimos medios del sistema; nuestro problema lo tenemos en cómo hacerlo llegar a la gran masa de gente, que no solo no entra en nuestras páginas, sino que ni siquiera entra en ninguna parte y de ningún modo. No debemos olvidar que llegar a la gente es una de la claves determinantes de la lucha de clases, y aunque este no es el tema de este artículo, veamos una pequeña muestra: Estudios de la Comisión Europea nos dice que en el 2009, había Internet en el 51% de los hogares del Estado español, y que el 34% de la población hizo uso de este medio a diario. Si elaboráramos un reparto de preferencias; si hiciéramos un sondeo, podríamos quedarnos con un exiguo porcentaje para nosotros; por lo que, entre otras alternativas que debemos encontrar, sería conveniente que no se publique una sola hoja o revista de la izquierda radical que no lleve anunciadas las diversas páginas digitales alternativas, de contra-información y denuncia, principalmente las de carácter unitario.

19-03-2010
José Estrada Cruz