Ens trobàrem davant l'amenaça d'un nou Pacte Social, “típical spanish”. Una més de les moltes que s'han anat coent al llarg d’aquest període, dos anys després de la mort de Franco. Pactes Socials que gens s'assemblaven als antics. Els del passat, encara que a favor dels treballadors, els seus defensors, els reformistes sindicals, amb el respatller dels partits socialdemòcrates, havien d'aguantar les crítiques del sindicalisme revolucionari, que els insultava cridant-los social-traïdors, perquè entenien que enganyaven als treballadors i treballadores amb unes superficials millores, desviant-los de la lluita per l'emancipació de la classe obrera.
Els actuals, o sigui, els que es comencen a signar el 1977, a partir dels Pactes de la Moncloa, en aquest cas embadurnats pels partits polítics, des de la dreta de Garrotxa Iribarne, fins a l'esquerra del senyor Carrillo del PCE; més tots els que a continuació es van amuntegar als dos sindicats principals. A tots ells se'ls ha d'assenyalar com els protagonistes de la traïció de la classe obrera, amb més raó, doncs tenen l'agreujant que no només no s'escriuen les lleis al seu favor, sinó que per contra, un després d'un altre hi van en contra.
L'inconvenient d'accedir a una democràcia, no conquerida, (fruit que el cabdill morís, amb el poder entre les mans, malgrat el pesat mantell de la verge, i de centenars de litres de transfusions de sang) no eren raons suficients per obligar, i menys a una organització potent de quadres com eren el PCE i el PSUC, a agenollar-se, maquillant-se i reconeixent la monarquia, la bandera, el suport a la indivisió d'Espanya, i sobretot, el compromís de domesticar als seus nois de CC.OO.
Així doncs, al 81, CC.OO “passa pel l’aro” i s'incorpora a signar el seu primer Pacte Antisocial, que és com alguns el definim en evidenciar les perjudicials variants que he assenyalat. UGT, ja els portava avantatge: Adolfo Suárez i Nicolás Rodó al 79 segellaven el primer acord, anomenat ABI (Acord Bàsic Interconfederal) en el que s'imposaven els enunciats per l'Estatut, al que cridàvem, Contra els Treballadors. Immediatament, al 80, els mateixos, tornaven a signar un altre pacte, on es canviava bàsic per marc.
Després del fallit cop d’estat del 23-F, al 81, CC.OO, patint l'assetjament de la direcció del PCE es sotmet a ser un sindicat responsable, segons la definició concreta que li imprimeix el seu secretari general Santiago Carrillo, desitjós i angoixat, entre altres coses, per sacsejar-se de damunt la cara de Paracuellos que l'extrema dreta s'obstina en ajustar-li. Ah! Si és que, cinc mesos més tard del “fracassat cop”, Marcelino Camacho, Secretari General, pressionat també pels barons i “marquesos” carrillistes, de la direcció del Sindicat, es veu obligat a signar l’Acuerdo Nacional de Empleo (ANE). Ja veuen vostès; un cop d'estat fracassat però magistral. Per sort o no, vés a saber! Però un cop tastats els resultats, a en Tejero, després de passar una temporada a la presó, li havien d’haver fet un monument.
A partir d'aquí, el sindicalisme de resistència, d'acció directa, de transformació social que definia el seu caràcter sociopolític, emprendria la ruta d'un declivi fins a arribar a l'escandalosa degeneració sindical en que es troba avui.
La veritat és, que aquest declivi, conseqüència anterior de l'invent del eurocomunisme, en un moment determinat es podia haver frenat. No obstant això, els errors comesos per la gent, que s’hi van posar al capdavant, van fracassar de nou amb aquesta possibilitat. M'estic referint a les inevitables i necessàries escissions que es van produir al si del PSUC i del PCE al 82; d'on en van sorgir el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el PCPE a nivell de l'Estat Espanyol. Gràcies a aquestes escissions, CC.OO es va veure en l'obligació de mantenir certes posicions, fins al punt d'haver de convocar la primera vaga general, al juny del 85, contra la llei de pensions. Una vaga que va tenir en front, no només al Govern i la patronal, sinó també la UGT.
Després d'aquesta vaga, el sindicalisme de classe es va diluint. A poc a poc fa una pràctica interclassista i corrupte fins a transformar-se en característiques irrecognoscibles. D'aquest fet en van tenir gran culpa els aparells de direcció de les escissions que es van produir al 82, aquests dirigents van demostrar una nefasta incapacitat d'anàlisi marxista, que es va manifestar molt prematurament, quan no van ser capaces de comprendre la necessitat de constituir una alternativa sindical, encara que no s'haguessin produït els atropellaments antidemocràtics, apartant sindicalistes opositors, substituint-los per bocamolls tal com va passar a la federació del metall de Catalunya. També es van modificar les normes d'elecció de delegats al segon Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, per poder guanyar-lo. Tot un procés de paranys i de pocasoltes, on J. L. López Bulla, S. G. de la CONC, ni tan sols s’immutà quan a determinat dirigent polític del PCC l’amenaçà amb trencar el sindicat en mil pedaços: ho prefereixo abans que caigui en mans dels teus amics.
Per tot això d'haver-se organitzat, en aquells moments oportuns, una alternativa sindical, a més de que avui es mantindria, amb més força el seu caràcter de classe, també hauria servit pel factor polític. En tot aquest recorregut, CC.OO i UGT, no haguessin pogut fer tant mal als treballadors i treballadores.
La vaga aparentment més contundent (viscuda al 1988, El 14 D contra el Pla d'Ocupació Juvenil, convocada conjuntament per CC.OO i UGT) al cap i a la fi no va ser més que una venjança, per atac de banyes del Sr. N. Rodó, S. G. d'UGT. Felipe González hagué d'arribar a pensar que amb tot el que els havia matxacat, ja podia tractar-los de qualsevol manera. Els màxims exponents dels dos sindicats, eren subestimats i constantment depreciats.
La vaga que va paralitzar el país el dia 14 de desembre de manera aplastant, va tenir a favor seu una participació considerable de la dreta més definida. El PP es va apropar, doncs era una oportunitat per a afeblir al prepotent PSOE, que cada vegada més s’assemblava al PRI, Partit que s'havia eternitzat en el poder de l'Estat de Mèxic i en la corrupció.
Per en F. González, que fins a aquest moment no li havia fet falta aquest esglaó en la cadena, va haver d’incorporar per a rellançar-lo de nou, fins i tot amb més força, el corró pel que havia passat tothom. Així és, aquella important demostració del conjunt dels treballadors i treballadores, va servir a N. Rodó i A. Gutiérrez per a confabular-se amb el Govern i incorporar-se de ple dret al repartiment del pastís. A partir d'aquí, van augmentar les burocràcies dels dos sindicats, es van intensificar els seus mètodes verticals i, sobretot, la corrupció. Van seguir signant pactes penosos, van permetre pitjors decrets i, per a justificar el seva llastimosa pràctica davant de la classe obrera, es van veure obligats a convocar cada cert temps falses vagues generals; sempre d'un dia o mig, tal com va passar el 92, el 94 i el 2002 .
Amb aquest panorama els empresaris estaven encantats, (fent cas al Ministre d'economia, Sr. Solchaga, explotant sense problemes als treballadors i “fotent pelotazos”) es feien rics de la nit al dia. Als i les curreles se'ls va fer flexibles com la goma de mastegar: ara per a aquí, ara per a allà, van eliminar els límits d'hores extraordinàries i van equiparar el seu preu al de l'hora normal; les traves per a acomiadar van desaparèixer i amb menys costos; per a l'adquisició de nous assalariats els empresaris només han de picar de mans a una ETT i, com en un restaurant, els porten la carta i trien al seu gust. Mentre que els treballadors/as perden tots els drets, els sindicats col·laboren demanant més i més “patrimoni sindical”, més diners per als caus de formació, més comissions per endollar buròcrates a l'administració, en les mal anomenades Caixes d'Estalvis… Era absolutament igual! Ja podia ser per a dissenyar els vestits que haurien d'estrenar cada any els nens que canten la loteria de Nadal. Per què el Sr. Anasagasti va anomenar màfia a CC.OO i a UGT? Sota l’aixopluc d'un dels repartiments de prebendes al País Basc?
El PSOE, amo de la batuta des del principi, va dirigir l'orquestra en clau estèreo i va obrir la beta del desmantellament del patrimoni públic: petroli, energia, telèfon, transport, bancs, pensions… que preciós! Tot per a ells. Pels capitalistes. I això que són d'esquerres! No em cansaré, i en això coincidim molts, en recordar que la dreta històrica mai va a defensar millor els interessos del capitalisme que aquesta mal anomenada esquerra. Si a més li sumem l'equivalent sindical, ens aproximem a comprendre, no només el que ha passat, sinó el que ha de venir. El trio del terrorisme laboral i antisocial (Govern, CC.OO-UGT i CEOE) ja estan maquinant un altre assalt contra els de sempre.
Fa pocs dies en una reunió estatal, a València, on van participar diversos grups polítics, socials i sindicals, amb la finalitat de denunciar i lluitar contra els que han provocat la crisi; en els debats sobre propostes de mesures alternatives a la crisi, lògicament va aparèixer la d'oposar-se a que se signi un altre pacte o reforma… Seguint els raonaments i la discussió, amb el sa criteri de mantenir la unitat de tots els grups, un dels participants va intentar segregar d'aquesta trobada aquest punt. Va argumentar que no hi hauria acord per a la signatura d'un nou pacte , ja que ell sabia de bona font que els sindicats CC.OO i UGT estaven sorpresos pel gol que pretenia colar la patronal. Com anell al dit, vaig pensar jo. Amb gran fluïdesa va venir a la meva memòria, cosa rara en mi, molts debats quan estava a CC.OO i als seus òrgans de representació màxima a nivell de Catalunya. Carregàvem amb imposicions per Decret, signatures de Pactes, etc. Alguns ja no sabíem com argumentar acabar amb aquella sagnada. No us n’adoneu, ens prenen el pèl igual que a criatures. “Resulta que la CEOE ens amenaça amb tallar-nos els dos braços, ens espantem, forcegem; al final només ens n’amputa un i a sobre ho celebrem com un èxit en la negociació”. Era desolador veure com aquestes “mutilacions” es repetien en nosaltres, una vegada i una altra, igual que si “fóssim l'au fènix de l'estupidesa”.
Durant 14 anys, en la legalitat, que vaig aguantar i em van suportar a CC.OO, vaig poder, juntament amb altres companys i companyes, recórrer a arguments, amb o sense metàfores, que fins hi tot nens de vuit anys els haguessin comprès. Com podia ser que experimentats activistes del sindicalisme no rectifiquessin i reprenguessin una seriosa i conseqüent defensa dels interessos dels qui representaven? Vaig arribar a pensar potser és que no donaven més de si; que potser de debò eren estúpids. Una cosa era que no adoptessin bases radicals del sindicalisme revolucionari; però, des de posicions reformistes, com a mínim; cortines de fum noves per als treballadors. Però ni això: les mosques ens han anat menjant.
Poc després dels primers pactes, vaig poder comprovar amb gran decepció, que hi havia de tot i majoritàriament manca d'honestedat i consciència. Dirigents que fluixejaven enfront dels vestits dels executius, encantats amb els flashos i la televisió. Formaven un còctel d’impostura, mediocritat, irresponsabilitat i corrupció: individus que no ens podien dirigir a cap altre lloc que no fos aquesta pantà de desorganització, divisió, confrontació i sobretot de confusió al si de la classe obrera.
Tots ells, han col·laborat d’aquesta manera amb el capitalisme i els seus governs; que el mal causat als treballadors i treballadores i també a altres capes socials, serà difícil de reparar. Algun dia s'hauria de poder asseure'ls en el banc dels acusats per a jutjar-los. Només podien dur-nos al desastre dos dels seus clars exponents: Antonio Gutiérrez, S. G. de CC.OO de l'Estat, en l'actualitat és Diputat a les Corts i assessor del PSOE. Idèntica responsabilitat la de J. Mª. Fidalgo, ha estat fitxat per IE Business School (empresa privada) com expert per a dirigir negociacions interclassistes. Es necessitarien moltes pàgines per a poder escriure el nom de tots els que, des de posicions de responsabilitat sindical, han delinquit traint a qui representaven.
De qualsevol manera en que es miri, la qüestió no només està en comprendre l’espiral política i sobretot sindical que ens ataca, sinó en posar-se de ple en una activitat crítica i intensa contra els culpables, i a l’hora, proposar alternatives clares enfront de l'aberració del lliure mercat i la competitivitat.
Els actuals, o sigui, els que es comencen a signar el 1977, a partir dels Pactes de la Moncloa, en aquest cas embadurnats pels partits polítics, des de la dreta de Garrotxa Iribarne, fins a l'esquerra del senyor Carrillo del PCE; més tots els que a continuació es van amuntegar als dos sindicats principals. A tots ells se'ls ha d'assenyalar com els protagonistes de la traïció de la classe obrera, amb més raó, doncs tenen l'agreujant que no només no s'escriuen les lleis al seu favor, sinó que per contra, un després d'un altre hi van en contra.
L'inconvenient d'accedir a una democràcia, no conquerida, (fruit que el cabdill morís, amb el poder entre les mans, malgrat el pesat mantell de la verge, i de centenars de litres de transfusions de sang) no eren raons suficients per obligar, i menys a una organització potent de quadres com eren el PCE i el PSUC, a agenollar-se, maquillant-se i reconeixent la monarquia, la bandera, el suport a la indivisió d'Espanya, i sobretot, el compromís de domesticar als seus nois de CC.OO.
Així doncs, al 81, CC.OO “passa pel l’aro” i s'incorpora a signar el seu primer Pacte Antisocial, que és com alguns el definim en evidenciar les perjudicials variants que he assenyalat. UGT, ja els portava avantatge: Adolfo Suárez i Nicolás Rodó al 79 segellaven el primer acord, anomenat ABI (Acord Bàsic Interconfederal) en el que s'imposaven els enunciats per l'Estatut, al que cridàvem, Contra els Treballadors. Immediatament, al 80, els mateixos, tornaven a signar un altre pacte, on es canviava bàsic per marc.
Després del fallit cop d’estat del 23-F, al 81, CC.OO, patint l'assetjament de la direcció del PCE es sotmet a ser un sindicat responsable, segons la definició concreta que li imprimeix el seu secretari general Santiago Carrillo, desitjós i angoixat, entre altres coses, per sacsejar-se de damunt la cara de Paracuellos que l'extrema dreta s'obstina en ajustar-li. Ah! Si és que, cinc mesos més tard del “fracassat cop”, Marcelino Camacho, Secretari General, pressionat també pels barons i “marquesos” carrillistes, de la direcció del Sindicat, es veu obligat a signar l’Acuerdo Nacional de Empleo (ANE). Ja veuen vostès; un cop d'estat fracassat però magistral. Per sort o no, vés a saber! Però un cop tastats els resultats, a en Tejero, després de passar una temporada a la presó, li havien d’haver fet un monument.
A partir d'aquí, el sindicalisme de resistència, d'acció directa, de transformació social que definia el seu caràcter sociopolític, emprendria la ruta d'un declivi fins a arribar a l'escandalosa degeneració sindical en que es troba avui.
La veritat és, que aquest declivi, conseqüència anterior de l'invent del eurocomunisme, en un moment determinat es podia haver frenat. No obstant això, els errors comesos per la gent, que s’hi van posar al capdavant, van fracassar de nou amb aquesta possibilitat. M'estic referint a les inevitables i necessàries escissions que es van produir al si del PSUC i del PCE al 82; d'on en van sorgir el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el PCPE a nivell de l'Estat Espanyol. Gràcies a aquestes escissions, CC.OO es va veure en l'obligació de mantenir certes posicions, fins al punt d'haver de convocar la primera vaga general, al juny del 85, contra la llei de pensions. Una vaga que va tenir en front, no només al Govern i la patronal, sinó també la UGT.
Després d'aquesta vaga, el sindicalisme de classe es va diluint. A poc a poc fa una pràctica interclassista i corrupte fins a transformar-se en característiques irrecognoscibles. D'aquest fet en van tenir gran culpa els aparells de direcció de les escissions que es van produir al 82, aquests dirigents van demostrar una nefasta incapacitat d'anàlisi marxista, que es va manifestar molt prematurament, quan no van ser capaces de comprendre la necessitat de constituir una alternativa sindical, encara que no s'haguessin produït els atropellaments antidemocràtics, apartant sindicalistes opositors, substituint-los per bocamolls tal com va passar a la federació del metall de Catalunya. També es van modificar les normes d'elecció de delegats al segon Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, per poder guanyar-lo. Tot un procés de paranys i de pocasoltes, on J. L. López Bulla, S. G. de la CONC, ni tan sols s’immutà quan a determinat dirigent polític del PCC l’amenaçà amb trencar el sindicat en mil pedaços: ho prefereixo abans que caigui en mans dels teus amics.
Per tot això d'haver-se organitzat, en aquells moments oportuns, una alternativa sindical, a més de que avui es mantindria, amb més força el seu caràcter de classe, també hauria servit pel factor polític. En tot aquest recorregut, CC.OO i UGT, no haguessin pogut fer tant mal als treballadors i treballadores.
La vaga aparentment més contundent (viscuda al 1988, El 14 D contra el Pla d'Ocupació Juvenil, convocada conjuntament per CC.OO i UGT) al cap i a la fi no va ser més que una venjança, per atac de banyes del Sr. N. Rodó, S. G. d'UGT. Felipe González hagué d'arribar a pensar que amb tot el que els havia matxacat, ja podia tractar-los de qualsevol manera. Els màxims exponents dels dos sindicats, eren subestimats i constantment depreciats.
La vaga que va paralitzar el país el dia 14 de desembre de manera aplastant, va tenir a favor seu una participació considerable de la dreta més definida. El PP es va apropar, doncs era una oportunitat per a afeblir al prepotent PSOE, que cada vegada més s’assemblava al PRI, Partit que s'havia eternitzat en el poder de l'Estat de Mèxic i en la corrupció.
Per en F. González, que fins a aquest moment no li havia fet falta aquest esglaó en la cadena, va haver d’incorporar per a rellançar-lo de nou, fins i tot amb més força, el corró pel que havia passat tothom. Així és, aquella important demostració del conjunt dels treballadors i treballadores, va servir a N. Rodó i A. Gutiérrez per a confabular-se amb el Govern i incorporar-se de ple dret al repartiment del pastís. A partir d'aquí, van augmentar les burocràcies dels dos sindicats, es van intensificar els seus mètodes verticals i, sobretot, la corrupció. Van seguir signant pactes penosos, van permetre pitjors decrets i, per a justificar el seva llastimosa pràctica davant de la classe obrera, es van veure obligats a convocar cada cert temps falses vagues generals; sempre d'un dia o mig, tal com va passar el 92, el 94 i el 2002 .
Amb aquest panorama els empresaris estaven encantats, (fent cas al Ministre d'economia, Sr. Solchaga, explotant sense problemes als treballadors i “fotent pelotazos”) es feien rics de la nit al dia. Als i les curreles se'ls va fer flexibles com la goma de mastegar: ara per a aquí, ara per a allà, van eliminar els límits d'hores extraordinàries i van equiparar el seu preu al de l'hora normal; les traves per a acomiadar van desaparèixer i amb menys costos; per a l'adquisició de nous assalariats els empresaris només han de picar de mans a una ETT i, com en un restaurant, els porten la carta i trien al seu gust. Mentre que els treballadors/as perden tots els drets, els sindicats col·laboren demanant més i més “patrimoni sindical”, més diners per als caus de formació, més comissions per endollar buròcrates a l'administració, en les mal anomenades Caixes d'Estalvis… Era absolutament igual! Ja podia ser per a dissenyar els vestits que haurien d'estrenar cada any els nens que canten la loteria de Nadal. Per què el Sr. Anasagasti va anomenar màfia a CC.OO i a UGT? Sota l’aixopluc d'un dels repartiments de prebendes al País Basc?
El PSOE, amo de la batuta des del principi, va dirigir l'orquestra en clau estèreo i va obrir la beta del desmantellament del patrimoni públic: petroli, energia, telèfon, transport, bancs, pensions… que preciós! Tot per a ells. Pels capitalistes. I això que són d'esquerres! No em cansaré, i en això coincidim molts, en recordar que la dreta històrica mai va a defensar millor els interessos del capitalisme que aquesta mal anomenada esquerra. Si a més li sumem l'equivalent sindical, ens aproximem a comprendre, no només el que ha passat, sinó el que ha de venir. El trio del terrorisme laboral i antisocial (Govern, CC.OO-UGT i CEOE) ja estan maquinant un altre assalt contra els de sempre.
Fa pocs dies en una reunió estatal, a València, on van participar diversos grups polítics, socials i sindicals, amb la finalitat de denunciar i lluitar contra els que han provocat la crisi; en els debats sobre propostes de mesures alternatives a la crisi, lògicament va aparèixer la d'oposar-se a que se signi un altre pacte o reforma… Seguint els raonaments i la discussió, amb el sa criteri de mantenir la unitat de tots els grups, un dels participants va intentar segregar d'aquesta trobada aquest punt. Va argumentar que no hi hauria acord per a la signatura d'un nou pacte , ja que ell sabia de bona font que els sindicats CC.OO i UGT estaven sorpresos pel gol que pretenia colar la patronal. Com anell al dit, vaig pensar jo. Amb gran fluïdesa va venir a la meva memòria, cosa rara en mi, molts debats quan estava a CC.OO i als seus òrgans de representació màxima a nivell de Catalunya. Carregàvem amb imposicions per Decret, signatures de Pactes, etc. Alguns ja no sabíem com argumentar acabar amb aquella sagnada. No us n’adoneu, ens prenen el pèl igual que a criatures. “Resulta que la CEOE ens amenaça amb tallar-nos els dos braços, ens espantem, forcegem; al final només ens n’amputa un i a sobre ho celebrem com un èxit en la negociació”. Era desolador veure com aquestes “mutilacions” es repetien en nosaltres, una vegada i una altra, igual que si “fóssim l'au fènix de l'estupidesa”.
Durant 14 anys, en la legalitat, que vaig aguantar i em van suportar a CC.OO, vaig poder, juntament amb altres companys i companyes, recórrer a arguments, amb o sense metàfores, que fins hi tot nens de vuit anys els haguessin comprès. Com podia ser que experimentats activistes del sindicalisme no rectifiquessin i reprenguessin una seriosa i conseqüent defensa dels interessos dels qui representaven? Vaig arribar a pensar potser és que no donaven més de si; que potser de debò eren estúpids. Una cosa era que no adoptessin bases radicals del sindicalisme revolucionari; però, des de posicions reformistes, com a mínim; cortines de fum noves per als treballadors. Però ni això: les mosques ens han anat menjant.
Poc després dels primers pactes, vaig poder comprovar amb gran decepció, que hi havia de tot i majoritàriament manca d'honestedat i consciència. Dirigents que fluixejaven enfront dels vestits dels executius, encantats amb els flashos i la televisió. Formaven un còctel d’impostura, mediocritat, irresponsabilitat i corrupció: individus que no ens podien dirigir a cap altre lloc que no fos aquesta pantà de desorganització, divisió, confrontació i sobretot de confusió al si de la classe obrera.
Tots ells, han col·laborat d’aquesta manera amb el capitalisme i els seus governs; que el mal causat als treballadors i treballadores i també a altres capes socials, serà difícil de reparar. Algun dia s'hauria de poder asseure'ls en el banc dels acusats per a jutjar-los. Només podien dur-nos al desastre dos dels seus clars exponents: Antonio Gutiérrez, S. G. de CC.OO de l'Estat, en l'actualitat és Diputat a les Corts i assessor del PSOE. Idèntica responsabilitat la de J. Mª. Fidalgo, ha estat fitxat per IE Business School (empresa privada) com expert per a dirigir negociacions interclassistes. Es necessitarien moltes pàgines per a poder escriure el nom de tots els que, des de posicions de responsabilitat sindical, han delinquit traint a qui representaven.
De qualsevol manera en que es miri, la qüestió no només està en comprendre l’espiral política i sobretot sindical que ens ataca, sinó en posar-se de ple en una activitat crítica i intensa contra els culpables, i a l’hora, proposar alternatives clares enfront de l'aberració del lliure mercat i la competitivitat.
José Estrada Cruz
