Tot i que de vegades recordem que hauríem de treballar per viure i no al revés, la veritat és que els explotats vivim en contra nostra, sotmesos a violentes contradiccions com les que ens obliguen, inconscientment, a desitjar fer-nos vells i que passi, com més aviat millor, la major part de la nostra vida: el temps de treball per a uns altres. Encara i així, vam reivindicar el dret a ser explotats (dret al treball). Desgraciadament, l'alienació és capaç d'embolicar als éssers humans en aquests cruels contrasentits.
Des que ens vam convertir en éssers escassament racionals, vam anar descobrint molt a poc a poc, formes i esforços per satisfer les nostres necessitats de manera més fàcil. L'home i la dona van descobrir i van fer eines, instruments diversos per arribar a cobrir les seves necessitats (aigua, menjar, abric, refugi, etc.) amb el menor cost i risc possible. Amb aquelles pedres de sílex, aconseguien amb menys esforç, de la terra, de les plantes i dels animals, la seva manutenció. Aquells instruments els guardaven i els usaven fins que es deterioraven o trencaven.
Aquella gent no estava durant vuit hores, cada dia, confeccionant i emmagatzemant pedres amb fil, destrals, llances, fletxes, o andròmines rudimentàries per a la pesca i altres útils. No eren tan rucs. Tot i que, en segons quines èpoques, i per motius diversos, havien de passar moltes dificultats, el seu objectiu no podia estar centrat en fer eines, sinó en fer ús de les que ja posseïen, en distribuir l'aliment que havien aconseguit, o en assolir el que els faltava.
L'esforç de buscar una eina, d'elaborar-la, o perfeccionar-la era natural; el sofriment en aquest afany havia de ser inexistent. Si de cas, devia proporcionar el plaer que dóna l'espera d'un resultat que li garantiria una major qualitat de vida. Aquest, i només aquest, és el genuí sentit de l'esforç que necessiten les persones per a la millora constant de les seves vides. En aquesta superació, s'incorporen altres esforços innats; l'afany de saber i de descobrir, de practicar l'art, de jugar, de fer esport... Doncs bé, tots aquests esforços naturals addicionals, en aquest sistema social capitalista, són també esforços desnaturalitzats, perquè han estat incorporats als interessos del mercat. Per això es diu que els que triomfen, és perquè ho preparen bé treballant molt.
Certament, des de temps remots, van continuar les conteses que venien de la nostra animalitat irracional. És possible que la major part dels seus sofriments van haver de patir-los a base d'esforços en la defensa de les seves vides i possessions tot tractant de parar els atacs d'altres éssers semblants. Però a hores d'ara, ja no hauria d'existir cap motiu perquè uns pobles n'hagin d'atacar a uns altres per qüestions d'insuficiències i de fam; ni que hagin de seguir delinquint perquè hi hagi focus d'egoisme i ignorància.
Molts de nosaltres sabem i hem explicat que, en els nostres dies, ja hauria de fer temps que les confrontacions haurien d'haver estat superades. Les capacitats que tenim com a humanitat poden proporcionar a tot el món, una existència d'esforços breus, compartits, i que, durant la major part del temps, ens permetin assaborir la vida en totes les seves facetes. No obstant això, encara ens trobem en detestables fases de deshumanització i irracionalitat, una realitat que només és possible com a conseqüència dels brutals nivells d'alienació imposats sobre les persones. Persones que venen la seva força de treball, l'esforç del qual no importa si serveix a la societat o si fins i tot la perjudica. La seva funció és treballar per menjar, consumir el que pugui (del que ell produeix com del que fan altres), per poder seguir treballant.
Sabem també que es podrien construir la majoria dels útils necessaris (roba, calçat, mobles, electrodomèstics, automòbils o formes de reparació) perquè duressin tota la vida. Però la realitat ens mostra un frau generalitzat, i els capitalistes, (fins i tot fent trampa per seguir explotant als treballadors, i amb uns sindicats majoritaris domesticats) avui es troben amb aquest para-xocs, en límits, que els va anunciar Marx.
Durant les últimes dècades del segle XIX Paul Lafargue ja va denunciar elaboracions fraudulentes en els productes tèxtils, als quals se'ls administrava determinades sals i compostos químics per a escurçar la seva durada. Va avançar-se força en denunciar l'assumpte!
Per arribar fins a aquí, el capitalisme no només ha hagut de restar qualitat als productes, sinó que ha hagut d'anar-se inventant altres productes i serveis, totalment innecessaris per a la humanitat, que només han servit per a crear problemes mediambientals i seguir esclavitzant les persones. Des dels anys 60, Marcuse, ja ve denunciant tot aquest desastre als EUA.
Ineludiblement, el mal forma una simbiosi inseparable amb el capitalisme. I és en el mal on es fonamenta per a poder seguir existint. Per exemple: a les empreses farmacèutiques el que els interessa és que hi hagi malalties i malalts. El que passa avui amb la grip porcina, a Mèxic és un exemple. A la indústria que aborda tot el relacionat amb les mesures de seguretat, el que necessiten és que proliferi la delinqüència. I en aquesta espiral d'aberració, els treballadors, alienats fins a la medul·la, en són còmplices. I és gràcies al mal, que els pot colpejar a ells mateixos, que tenen un lloc de treball.
Aquests brutals exemples, sobre la llei de l'oferta i la demanda, que són els que més m'atreuen d'exposar, han de fer-se extensius a la resta d'àmbits. Fer prendre consciència a la humanitat de les aberracions que comporta el capitalisme, seria determinant; però, només si al mateix temps els exposem les enormes possibilitats que existeixen per a construir un veritable socialisme.
Des que ens vam convertir en éssers escassament racionals, vam anar descobrint molt a poc a poc, formes i esforços per satisfer les nostres necessitats de manera més fàcil. L'home i la dona van descobrir i van fer eines, instruments diversos per arribar a cobrir les seves necessitats (aigua, menjar, abric, refugi, etc.) amb el menor cost i risc possible. Amb aquelles pedres de sílex, aconseguien amb menys esforç, de la terra, de les plantes i dels animals, la seva manutenció. Aquells instruments els guardaven i els usaven fins que es deterioraven o trencaven.
Aquella gent no estava durant vuit hores, cada dia, confeccionant i emmagatzemant pedres amb fil, destrals, llances, fletxes, o andròmines rudimentàries per a la pesca i altres útils. No eren tan rucs. Tot i que, en segons quines èpoques, i per motius diversos, havien de passar moltes dificultats, el seu objectiu no podia estar centrat en fer eines, sinó en fer ús de les que ja posseïen, en distribuir l'aliment que havien aconseguit, o en assolir el que els faltava.
L'esforç de buscar una eina, d'elaborar-la, o perfeccionar-la era natural; el sofriment en aquest afany havia de ser inexistent. Si de cas, devia proporcionar el plaer que dóna l'espera d'un resultat que li garantiria una major qualitat de vida. Aquest, i només aquest, és el genuí sentit de l'esforç que necessiten les persones per a la millora constant de les seves vides. En aquesta superació, s'incorporen altres esforços innats; l'afany de saber i de descobrir, de practicar l'art, de jugar, de fer esport... Doncs bé, tots aquests esforços naturals addicionals, en aquest sistema social capitalista, són també esforços desnaturalitzats, perquè han estat incorporats als interessos del mercat. Per això es diu que els que triomfen, és perquè ho preparen bé treballant molt.
Certament, des de temps remots, van continuar les conteses que venien de la nostra animalitat irracional. És possible que la major part dels seus sofriments van haver de patir-los a base d'esforços en la defensa de les seves vides i possessions tot tractant de parar els atacs d'altres éssers semblants. Però a hores d'ara, ja no hauria d'existir cap motiu perquè uns pobles n'hagin d'atacar a uns altres per qüestions d'insuficiències i de fam; ni que hagin de seguir delinquint perquè hi hagi focus d'egoisme i ignorància.
Molts de nosaltres sabem i hem explicat que, en els nostres dies, ja hauria de fer temps que les confrontacions haurien d'haver estat superades. Les capacitats que tenim com a humanitat poden proporcionar a tot el món, una existència d'esforços breus, compartits, i que, durant la major part del temps, ens permetin assaborir la vida en totes les seves facetes. No obstant això, encara ens trobem en detestables fases de deshumanització i irracionalitat, una realitat que només és possible com a conseqüència dels brutals nivells d'alienació imposats sobre les persones. Persones que venen la seva força de treball, l'esforç del qual no importa si serveix a la societat o si fins i tot la perjudica. La seva funció és treballar per menjar, consumir el que pugui (del que ell produeix com del que fan altres), per poder seguir treballant.
Sabem també que es podrien construir la majoria dels útils necessaris (roba, calçat, mobles, electrodomèstics, automòbils o formes de reparació) perquè duressin tota la vida. Però la realitat ens mostra un frau generalitzat, i els capitalistes, (fins i tot fent trampa per seguir explotant als treballadors, i amb uns sindicats majoritaris domesticats) avui es troben amb aquest para-xocs, en límits, que els va anunciar Marx.
Durant les últimes dècades del segle XIX Paul Lafargue ja va denunciar elaboracions fraudulentes en els productes tèxtils, als quals se'ls administrava determinades sals i compostos químics per a escurçar la seva durada. Va avançar-se força en denunciar l'assumpte!
Per arribar fins a aquí, el capitalisme no només ha hagut de restar qualitat als productes, sinó que ha hagut d'anar-se inventant altres productes i serveis, totalment innecessaris per a la humanitat, que només han servit per a crear problemes mediambientals i seguir esclavitzant les persones. Des dels anys 60, Marcuse, ja ve denunciant tot aquest desastre als EUA.
Ineludiblement, el mal forma una simbiosi inseparable amb el capitalisme. I és en el mal on es fonamenta per a poder seguir existint. Per exemple: a les empreses farmacèutiques el que els interessa és que hi hagi malalties i malalts. El que passa avui amb la grip porcina, a Mèxic és un exemple. A la indústria que aborda tot el relacionat amb les mesures de seguretat, el que necessiten és que proliferi la delinqüència. I en aquesta espiral d'aberració, els treballadors, alienats fins a la medul·la, en són còmplices. I és gràcies al mal, que els pot colpejar a ells mateixos, que tenen un lloc de treball.
Aquests brutals exemples, sobre la llei de l'oferta i la demanda, que són els que més m'atreuen d'exposar, han de fer-se extensius a la resta d'àmbits. Fer prendre consciència a la humanitat de les aberracions que comporta el capitalisme, seria determinant; però, només si al mateix temps els exposem les enormes possibilitats que existeixen per a construir un veritable socialisme.
José Estrada Cruz
