Breu història i anàlisi de la degeneració sindical de CCOO

Ens trobàrem davant l'amenaça d'un nou Pacte Social, “típical spanish”. Una més de les moltes que s'han anat coent al llarg d’aquest període, dos anys després de la mort de Franco. Pactes Socials que gens s'assemblaven als antics. Els del passat, encara que a favor dels treballadors, els seus defensors, els reformistes sindicals, amb el respatller dels partits socialdemòcrates, havien d'aguantar les crítiques del sindicalisme revolucionari, que els insultava cridant-los social-traïdors, perquè entenien que enganyaven als treballadors i treballadores amb unes superficials millores, desviant-los de la lluita per l'emancipació de la classe obrera.


Els actuals, o sigui, els que es comencen a signar el 1977, a partir dels Pactes de la Moncloa, en aquest cas embadurnats pels partits polítics, des de la dreta de Garrotxa Iribarne, fins a l'esquerra del senyor Carrillo del PCE; més tots els que a continuació es van amuntegar als dos sindicats principals. A tots ells se'ls ha d'assenyalar com els protagonistes de la traïció de la classe obrera, amb més raó, doncs tenen l'agreujant que no només no s'escriuen les lleis al seu favor, sinó que per contra, un després d'un altre hi van en contra.

L'inconvenient d'accedir a una democràcia, no conquerida, (fruit que el cabdill morís, amb el poder entre les mans, malgrat el pesat mantell de la verge, i de centenars de litres de transfusions de sang) no eren raons suficients per obligar, i menys a una organització potent de quadres com eren el PCE i el PSUC, a agenollar-se, maquillant-se i reconeixent la monarquia, la bandera, el suport a la indivisió d'Espanya, i sobretot, el compromís de domesticar als seus nois de CC.OO.

Així doncs, al 81, CC.OO “passa pel l’aro” i s'incorpora a signar el seu primer Pacte Antisocial, que és com alguns el definim en evidenciar les perjudicials variants que he assenyalat. UGT, ja els portava avantatge: Adolfo Suárez i Nicolás Rodó al 79 segellaven el primer acord, anomenat ABI (Acord Bàsic Interconfederal) en el que s'imposaven els enunciats per l'Estatut, al que cridàvem, Contra els Treballadors. Immediatament, al 80, els mateixos, tornaven a signar un altre pacte, on es canviava bàsic per marc.

Després del fallit cop d’estat del 23-F, al 81, CC.OO, patint l'assetjament de la direcció del PCE es sotmet a ser un sindicat responsable, segons la definició concreta que li imprimeix el seu secretari general Santiago Carrillo, desitjós i angoixat, entre altres coses, per sacsejar-se de damunt la cara de Paracuellos que l'extrema dreta s'obstina en ajustar-li. Ah! Si és que, cinc mesos més tard del “fracassat cop”, Marcelino Camacho, Secretari General, pressionat també pels barons i “marquesos” carrillistes, de la direcció del Sindicat, es veu obligat a signar l’Acuerdo Nacional de Empleo (ANE). Ja veuen vostès; un cop d'estat fracassat però magistral. Per sort o no, vés a saber! Però un cop tastats els resultats, a en Tejero, després de passar una temporada a la presó, li havien d’haver fet un monument.

A partir d'aquí, el sindicalisme de resistència, d'acció directa, de transformació social que definia el seu caràcter sociopolític, emprendria la ruta d'un declivi fins a arribar a l'escandalosa degeneració sindical en que es troba avui.

La veritat és, que aquest declivi, conseqüència anterior de l'invent del eurocomunisme, en un moment determinat es podia haver frenat. No obstant això, els errors comesos per la gent, que s’hi van posar al capdavant, van fracassar de nou amb aquesta possibilitat. M'estic referint a les inevitables i necessàries escissions que es van produir al si del PSUC i del PCE al 82; d'on en van sorgir el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el PCPE a nivell de l'Estat Espanyol. Gràcies a aquestes escissions, CC.OO es va veure en l'obligació de mantenir certes posicions, fins al punt d'haver de convocar la primera vaga general, al juny del 85, contra la llei de pensions. Una vaga que va tenir en front, no només al Govern i la patronal, sinó també la UGT.

Després d'aquesta vaga, el sindicalisme de classe es va diluint. A poc a poc fa una pràctica interclassista i corrupte fins a transformar-se en característiques irrecognoscibles. D'aquest fet en van tenir gran culpa els aparells de direcció de les escissions que es van produir al 82, aquests dirigents van demostrar una nefasta incapacitat d'anàlisi marxista, que es va manifestar molt prematurament, quan no van ser capaces de comprendre la necessitat de constituir una alternativa sindical, encara que no s'haguessin produït els atropellaments antidemocràtics, apartant sindicalistes opositors, substituint-los per bocamolls tal com va passar a la federació del metall de Catalunya. També es van modificar les normes d'elecció de delegats al segon Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, per poder guanyar-lo. Tot un procés de paranys i de pocasoltes, on J. L. López Bulla, S. G. de la CONC, ni tan sols s’immutà quan a determinat dirigent polític del PCC l’amenaçà amb trencar el sindicat en mil pedaços: ho prefereixo abans que caigui en mans dels teus amics.

Per tot això d'haver-se organitzat, en aquells moments oportuns, una alternativa sindical, a més de que avui es mantindria, amb més força el seu caràcter de classe, també hauria servit pel factor polític. En tot aquest recorregut, CC.OO i UGT, no haguessin pogut fer tant mal als treballadors i treballadores.

La vaga aparentment més contundent (viscuda al 1988, El 14 D contra el Pla d'Ocupació Juvenil, convocada conjuntament per CC.OO i UGT) al cap i a la fi no va ser més que una venjança, per atac de banyes del Sr. N. Rodó, S. G. d'UGT. Felipe González hagué d'arribar a pensar que amb tot el que els havia matxacat, ja podia tractar-los de qualsevol manera. Els màxims exponents dels dos sindicats, eren subestimats i constantment depreciats.

La vaga que va paralitzar el país el dia 14 de desembre de manera aplastant, va tenir a favor seu una participació considerable de la dreta més definida. El PP es va apropar, doncs era una oportunitat per a afeblir al prepotent PSOE, que cada vegada més s’assemblava al PRI, Partit que s'havia eternitzat en el poder de l'Estat de Mèxic i en la corrupció.

Per en F. González, que fins a aquest moment no li havia fet falta aquest esglaó en la cadena, va haver d’incorporar per a rellançar-lo de nou, fins i tot amb més força, el corró pel que havia passat tothom. Així és, aquella important demostració del conjunt dels treballadors i treballadores, va servir a N. Rodó i A. Gutiérrez per a confabular-se amb el Govern i incorporar-se de ple dret al repartiment del pastís. A partir d'aquí, van augmentar les burocràcies dels dos sindicats, es van intensificar els seus mètodes verticals i, sobretot, la corrupció. Van seguir signant pactes penosos, van permetre pitjors decrets i, per a justificar el seva llastimosa pràctica davant de la classe obrera, es van veure obligats a convocar cada cert temps falses vagues generals; sempre d'un dia o mig, tal com va passar el 92, el 94 i el 2002 .

Amb aquest panorama els empresaris estaven encantats, (fent cas al Ministre d'economia, Sr. Solchaga, explotant sense problemes als treballadors i “fotent pelotazos”) es feien rics de la nit al dia. Als i les curreles se'ls va fer flexibles com la goma de mastegar: ara per a aquí, ara per a allà, van eliminar els límits d'hores extraordinàries i van equiparar el seu preu al de l'hora normal; les traves per a acomiadar van desaparèixer i amb menys costos; per a l'adquisició de nous assalariats els empresaris només han de picar de mans a una ETT i, com en un restaurant, els porten la carta i trien al seu gust. Mentre que els treballadors/as perden tots els drets, els sindicats col·laboren demanant més i més “patrimoni sindical”, més diners per als caus de formació, més comissions per endollar buròcrates a l'administració, en les mal anomenades Caixes d'Estalvis… Era absolutament igual! Ja podia ser per a dissenyar els vestits que haurien d'estrenar cada any els nens que canten la loteria de Nadal. Per què el Sr. Anasagasti va anomenar màfia a CC.OO i a UGT? Sota l’aixopluc d'un dels repartiments de prebendes al País Basc?

El PSOE, amo de la batuta des del principi, va dirigir l'orquestra en clau estèreo i va obrir la beta del desmantellament del patrimoni públic: petroli, energia, telèfon, transport, bancs, pensions… que preciós! Tot per a ells. Pels capitalistes. I això que són d'esquerres! No em cansaré, i en això coincidim molts, en recordar que la dreta històrica mai va a defensar millor els interessos del capitalisme que aquesta mal anomenada esquerra. Si a més li sumem l'equivalent sindical, ens aproximem a comprendre, no només el que ha passat, sinó el que ha de venir. El trio del terrorisme laboral i antisocial (Govern, CC.OO-UGT i CEOE) ja estan maquinant un altre assalt contra els de sempre.

Fa pocs dies en una reunió estatal, a València, on van participar diversos grups polítics, socials i sindicals, amb la finalitat de denunciar i lluitar contra els que han provocat la crisi; en els debats sobre propostes de mesures alternatives a la crisi, lògicament va aparèixer la d'oposar-se a que se signi un altre pacte o reforma… Seguint els raonaments i la discussió, amb el sa criteri de mantenir la unitat de tots els grups, un dels participants va intentar segregar d'aquesta trobada aquest punt. Va argumentar que no hi hauria acord per a la signatura d'un nou pacte , ja que ell sabia de bona font que els sindicats CC.OO i UGT estaven sorpresos pel gol que pretenia colar la patronal. Com anell al dit, vaig pensar jo. Amb gran fluïdesa va venir a la meva memòria, cosa rara en mi, molts debats quan estava a CC.OO i als seus òrgans de representació màxima a nivell de Catalunya. Carregàvem amb imposicions per Decret, signatures de Pactes, etc. Alguns ja no sabíem com argumentar acabar amb aquella sagnada. No us n’adoneu, ens prenen el pèl igual que a criatures. “Resulta que la CEOE ens amenaça amb tallar-nos els dos braços, ens espantem, forcegem; al final només ens n’amputa un i a sobre ho celebrem com un èxit en la negociació”. Era desolador veure com aquestes “mutilacions” es repetien en nosaltres, una vegada i una altra, igual que si “fóssim l'au fènix de l'estupidesa”.

Durant 14 anys, en la legalitat, que vaig aguantar i em van suportar a CC.OO, vaig poder, juntament amb altres companys i companyes, recórrer a arguments, amb o sense metàfores, que fins hi tot nens de vuit anys els haguessin comprès. Com podia ser que experimentats activistes del sindicalisme no rectifiquessin i reprenguessin una seriosa i conseqüent defensa dels interessos dels qui representaven? Vaig arribar a pensar potser és que no donaven més de si; que potser de debò eren estúpids. Una cosa era que no adoptessin bases radicals del sindicalisme revolucionari; però, des de posicions reformistes, com a mínim; cortines de fum noves per als treballadors. Però ni això: les mosques ens han anat menjant.

Poc després dels primers pactes, vaig poder comprovar amb gran decepció, que hi havia de tot i majoritàriament manca d'honestedat i consciència. Dirigents que fluixejaven enfront dels vestits dels executius, encantats amb els flashos i la televisió. Formaven un còctel d’impostura, mediocritat, irresponsabilitat i corrupció: individus que no ens podien dirigir a cap altre lloc que no fos aquesta pantà de desorganització, divisió, confrontació i sobretot de confusió al si de la classe obrera.

Tots ells, han col·laborat d’aquesta manera amb el capitalisme i els seus governs; que el mal causat als treballadors i treballadores i també a altres capes socials, serà difícil de reparar. Algun dia s'hauria de poder asseure'ls en el banc dels acusats per a jutjar-los. Només podien dur-nos al desastre dos dels seus clars exponents: Antonio Gutiérrez, S. G. de CC.OO de l'Estat, en l'actualitat és Diputat a les Corts i assessor del PSOE. Idèntica responsabilitat la de J. Mª. Fidalgo, ha estat fitxat per IE Business School (empresa privada) com expert per a dirigir negociacions interclassistes. Es necessitarien moltes pàgines per a poder escriure el nom de tots els que, des de posicions de responsabilitat sindical, han delinquit traint a qui representaven.

De qualsevol manera en que es miri, la qüestió no només està en comprendre l’espiral política i sobretot sindical que ens ataca, sinó en posar-se de ple en una activitat crítica i intensa contra els culpables, i a l’hora, proposar alternatives clares enfront de l'aberració del lliure mercat i la competitivitat.

José Estrada Cruz

Treballar: per què?

Tot i que de vegades recordem que hauríem de treballar per viure i no al revés, la veritat és que els explotats vivim en contra nostra, sotmesos a violentes contradiccions com les que ens obliguen, inconscientment, a desitjar fer-nos vells i que passi, com més aviat millor, la major part de la nostra vida: el temps de treball per a uns altres. Encara i així, vam reivindicar el dret a ser explotats (dret al treball). Desgraciadament, l'alienació és capaç d'embolicar als éssers humans en aquests cruels contrasentits.
Des que ens vam convertir en éssers escassament racionals, vam anar descobrint molt a poc a poc, formes i esforços per satisfer les nostres necessitats de manera més fàcil. L'home i la dona van descobrir i van fer eines, instruments diversos per arribar a cobrir les seves necessitats (aigua, menjar, abric, refugi, etc.) amb el menor cost i risc possible. Amb aquelles pedres de sílex, aconseguien amb menys esforç, de la terra, de les plantes i dels animals, la seva manutenció. Aquells instruments els guardaven i els usaven fins que es deterioraven o trencaven.
Aquella gent no estava durant vuit hores, cada dia, confeccionant i emmagatzemant pedres amb fil, destrals, llances, fletxes, o andròmines rudimentàries per a la pesca i altres útils. No eren tan rucs. Tot i que, en segons quines èpoques, i per motius diversos, havien de passar moltes dificultats, el seu objectiu no podia estar centrat en fer eines, sinó en fer ús de les que ja posseïen, en distribuir l'aliment que havien aconseguit, o en assolir el que els faltava.
L'esforç de buscar una eina, d'elaborar-la, o perfeccionar-la era natural; el sofriment en aquest afany havia de ser inexistent. Si de cas, devia proporcionar el plaer que dóna l'espera d'un resultat que li garantiria una major qualitat de vida. Aquest, i només aquest, és el genuí sentit de l'esforç que necessiten les persones per a la millora constant de les seves vides. En aquesta superació, s'incorporen altres esforços innats; l'afany de saber i de descobrir, de practicar l'art, de jugar, de fer esport... Doncs bé, tots aquests esforços naturals addicionals, en aquest sistema social capitalista, són també esforços desnaturalitzats, perquè han estat incorporats als interessos del mercat. Per això es diu que els que triomfen, és perquè ho preparen bé treballant molt.
Certament, des de temps remots, van continuar les conteses que venien de la nostra animalitat irracional. És possible que la major part dels seus sofriments van haver de patir-los a base d'esforços en la defensa de les seves vides i possessions tot tractant de parar els atacs d'altres éssers semblants. Però a hores d'ara, ja no hauria d'existir cap motiu perquè uns pobles n'hagin d'atacar a uns altres per qüestions d'insuficiències i de fam; ni que hagin de seguir delinquint perquè hi hagi focus d'egoisme i ignorància.
Molts de nosaltres sabem i hem explicat que, en els nostres dies, ja hauria de fer temps que les confrontacions haurien d'haver estat superades. Les capacitats que tenim com a humanitat poden proporcionar a tot el món, una existència d'esforços breus, compartits, i que, durant la major part del temps, ens permetin assaborir la vida en totes les seves facetes. No obstant això, encara ens trobem en detestables fases de deshumanització i irracionalitat, una realitat que només és possible com a conseqüència dels brutals nivells d'alienació imposats sobre les persones. Persones que venen la seva força de treball, l'esforç del qual no importa si serveix a la societat o si fins i tot la perjudica. La seva funció és treballar per menjar, consumir el que pugui (del que ell produeix com del que fan altres), per poder seguir treballant.
Sabem també que es podrien construir la majoria dels útils necessaris (roba, calçat, mobles, electrodomèstics, automòbils o formes de reparació) perquè duressin tota la vida. Però la realitat ens mostra un frau generalitzat, i els capitalistes, (fins i tot fent trampa per seguir explotant als treballadors, i amb uns sindicats majoritaris domesticats) avui es troben amb aquest para-xocs, en límits, que els va anunciar Marx.
Durant les últimes dècades del segle XIX Paul Lafargue ja va denunciar elaboracions fraudulentes en els productes tèxtils, als quals se'ls administrava determinades sals i compostos químics per a escurçar la seva durada. Va avançar-se força en denunciar l'assumpte!
Per arribar fins a aquí, el capitalisme no només ha hagut de restar qualitat als productes, sinó que ha hagut d'anar-se inventant altres productes i serveis, totalment innecessaris per a la humanitat, que només han servit per a crear problemes mediambientals i seguir esclavitzant les persones. Des dels anys 60, Marcuse, ja ve denunciant tot aquest desastre als EUA.
Ineludiblement, el mal forma una simbiosi inseparable amb el capitalisme. I és en el mal o­n es fonamenta per a poder seguir existint. Per exemple: a les empreses farmacèutiques el que els interessa és que hi hagi malalties i malalts. El que passa avui amb la grip porcina, a Mèxic és un exemple. A la indústria que aborda tot el relacionat amb les mesures de seguretat, el que necessiten és que proliferi la delinqüència. I en aquesta espiral d'aberració, els treballadors, alienats fins a la medul·la, en són còmplices. I és gràcies al mal, que els pot colpejar a ells mateixos, que tenen un lloc de treball.
Aquests brutals exemples, sobre la llei de l'oferta i la demanda, que són els que més m'atreuen d'exposar, han de fer-se extensius a la resta d'àmbits. Fer prendre consciència a la humanitat de les aberracions que comporta el capitalisme, seria determinant; però, només si al mateix temps els exposem les enormes possibilitats que existeixen per a construir un veritable socialisme.

José Estrada Cruz

El reparto del esfuerzo y el bienestar es la clave reivindicativa para avanzar hacia la transformación social

En los primeros de mayo de 1886 y 1890, culminaron heroicas luchas obreras que consiguieron imponer considerables reducciones de jornada laboral en el ámbito internacional. Varias décadas anteriores, los obreros ya venían planteando la razonada reivindicación del reparto del trabajo para reducir jornada, evitar despidos y generar empleo. Marx y Engels, en todo momento, resaltaron la importancia de esta reivindicación. En ella convergían las mayores diferencias de intereses de clase. Según Marx; la expulsión fuera del mercado de una masa creciente de fuerza de trabajo, no es un signo de crisis, sino exactamente de todo lo contrario.
El caso es, que por diversos motivos (como la corrupción, la desviación y el miedo de los dirigentes políticos y sindicales, el desarrollo de los medios de comunicación, en manos de la clase capitalista y tal vez, también otras cuestiones, como la revolución bolchevique en un país de miseria, las confusiones creadas por la primera y la segunda guerra mundial…) se produjo un olvido de esa reivindicación, clave, para avanzar con firmeza y contenidos hacía la transformación de la sociedad.
De este olvido se deriva, que se deje de agudizar las contradicciones del sistema capitalista; por el contrario, el mismo encuentra su salida, haciéndolas recaer en la clase obrera. Por eso, las predicciones del marxismo, hasta aquí, se habían ido desvaneciendo. Es así que, todo y teniendo en cuenta, la situación actual de desastre y contradicciones del sistema capitalista este, de nuevo, saldrá adelante sometiendo a mayores calamidades a la clase obrera.
Hemos visto como desde sus mismísimas tumbas, los barbudos, le acaban de dar jaque al aberrante sistema… El colmo de la superación de la realidad sobre ficciones y fantasías, sería, que a demás desde sus “refugios”, les dieran mate, y nos dijeran a todos: ¡Ahí tenis “almas de cántaros”, repartir el esfuerzo y sus beneficios!
En el Estado español, el olvido de esta reivindicación de la exigencia del reparto del trabajo y la riqueza, se agudiza más, a raíz del 1977… El Partido Comunista renuncia a la lucha consecuente y en aras a su legalización, acepta cuanto le ponen por delante arrastrando en sus trágalas a CC.OO., (único sindicato con capacidad para confrontar contra el capital) obligándolo a jugar un papel interclasista y de traición.
Con esta degeneración de la izquierda, el capitalismo toma la iniciativa, e invierten la lógica y práctica histórica, en la que los trabajadores tenían el legítimo “monopolio” de la reivindicación y de la aspiración a mejorar constantemente sus condiciones de vida y trabajo. En este marco, los sindicalistas de CC.OO., y los militantes del Partido Comunita, no sólo abrazaron el reformismo que habían venido detestando y criticando, sino que lo sobrepasaron, jugando un papel frente al capital (en sintonía con el sindicalismo y el socialismo de última hora de UGT y del PSOE) que consistía en procurar no perder, “exageradamente”, las conquistas laborales y sociales que se tenían.
Como consecuencia de esa cómoda e irresponsable actitud, en el conjunto del Estado, se está sufriendo un mayor deterioro en lo laboral y social, que en la mayoría del resto de Europa. A su vez, somos un ejemplo, que sirve al capitalismo, para infringir una mayor derrota a la clase obrera de los demás países.
Toda esta nefasta dinámica, ha “naturalizado” la insolidaridad entre la clase obrera que, poco a poco, retroceso tras retroceso ha venido optando por el sálvese quien pueda y haciendo suya la salvaje competitividad: antítesis total y brutal de la solidaridad de clase y de la histórica reivindicación.
EL capitalismo, con su clase antagónica en el limbo; conscientes de la inevitable necesidad de reducir tiempo de trabajo, lo imponen según sus intereses: “la precariedad laboral”. Definición que le hemos dado nosotros cuando, a fin de cuentas, solo es precariedad salarial.
./…
Así pues, con todo este panorama, la comprensión sobre la importancia de esa reivindicación clave, es mucho más difícil adquirirla. Cuando un roto es pequeño es fácil aplicarle un cosido, pero si se deja y con el tiempo se hace enorme, entonces no solo es difícil sino que ni tan siquiera se ve la necesidad de su reparación. Es la teoría que se deja de explicar un día y otro día y, cuando ha pasado un año y, sobre todo, muchos años, no sólo se pierde la conciencia de su importancia, sino que se pierde la noción de si, en algún momento esa teoría, pudo haber existido. Y es que a veces, podemos perder hasta el sentido de nuestra propia existencia.
¿Que diría el poeta Antiparos, de la época de Cicerón (cita Lafargue en su “Derecho a la pereza”) “cuando cantaba la invención del molino de agua que venía a libertar a las mujeres esclavas…” si hoy estuviera presente entre las “máquinas espirituales”, que siguen esclavizando a miles de personas, al tiempo que otros miles de seres humanos son almacenados en el desempleo y en diversos focos de miserias?.
“Que no se nos diga que somos utópicos, porque la utopía es precisamente empecinarse en mantener el empleo a cuarenta horas semanales, cuando enormes fábricas automatizadas emplean diez operarios donde antes se ocuparía un millar”. 1983, del Paro al ocio. Ensayo de Luis Racionero.
A principio de los 70, cuando Tony Negri tenía la cabeza “mejor colocada” sobre sus hombros, teorizaba sobre el no-trabajo como una determinación material del fin del siglo. Según G. Albiac, Negri, “teorizó eso, como sola definición no genocida del comunismo”.
En los años 60, Herbert Marcuse, teorizó hasta la saciedad sobre la irracionalidad de la superproducción, del consumismo absurdo, de la repulsión que inspiraba el despilfarro, la brutalidad y la ignorancia de las personas.
En 1934, Albert Einstein en “Mis ideas y opiniones” Pág. 77, escribe a un amigo suyo: “Querido Verlag… Esta crisis, tal como yo la veo, tiene un carácter distinto a las crisis anteriores, por basarse en una serie de condiciones totalmente nuevas, nacidas del rápido progreso de los medios de producción. Actualmente solo se necesita una fracción del trabajo humano disponible en el mundo para la producción del volumen total de bienes de consumo necesario para la vida. Este hecho en un sistema de “laissez faire” absoluto, tiene que generar paro.” Por cierto, Einstein, no era marxista. Era un científico muy inteligente, que socialmente sabía razonar.
…Así pues, sería conveniente que, desde posiciones consecuentemente revolucionarias, se convergiera en debates con toda la seriedad y profundidad que requiere la lucha de clases y se dejara de correr de un lado para otro, con “cubitos de agua”, tratando de apagar enormes incendios que cada vez arden más.

Nota: “almas de cántaros” quiere decir: ignorantes, cabezas huecas, etc.

Ja no hi ha problemes de producció ni de serveis, només hi ha un problema de distribució

Des del segle XVIII han existit pensadors, filòsofs, que han teoritzat la reducció del temps de treball i la distribució del seu esforç com quelcom natural i lògic. Claudi Adrià Helveci, literat i filòsof racionalista francès, proposava l’aplicació d’una jornada diària de treball de set o vuit hores per als desposseïts, l’any 1770. Fou expulsat de la Sorbona de París, les seves obres destruïdes i fins després de la seva mort no se li tornà a publicar res. El segle passat, socialistes, comunistes i anarquistes dedicaren una part molt important de la seva activitat revolucionària a demostrar la lògica de la reducció de la jornada de treball, vinculant-la a la necessitat de gaudir del temps lliure per al descans, l’estudi, etc. Paul Lafargue, cap al 1880, arriba a raonar jornades de quatre hores diàries. Llegiu el seu preciós llibre El dret a la mandra. Posteriorment, gent del pensament racional i científics han insistit en aquesta mateixa qüestió.
Algú tan lliure de sospita i tan autoritzat com Albert Einstein conclou seguint la mateixa lògica i adverteix, l’any 1934, en un dels seus articles basat en la crisi de l’economia mundial, sobre les contradiccions del ràpid progrés dels mètodes de producció: “...Actualment només es necessita una fracció del treball humà disponible al món per a la producció del volum de béns de consum necessari per a la vida. Aquest fet, en un sistema econòmic de laissez faire absolut (tot en mans dels mercats, amb la seva total indiferència pels problemes socials) ha de generar atur... Hauria de reduir-se per llei el número d’hores de treball setmanals fins a acabar completament amb l’atur” (Extret del seu llibre Les meves idees i opinions).

L’any 1969, davant la pregunta que es fa a H. Marcuse sobre el que podria originar la revolució, respon: “...el que constitueix, sens dubte, el caràcter determinant de la revolució del segle XX i del XXI és, en primer lloc, que aquesta no neix de la pobresa, sinó (diguem-ho d’una vegada) de la deshumanització general, de la repulsió que inspira el desaprofitament i la superabundància de l’anomenada societat de consum, del rebuig que genera la brutalitat i la ignorància dels homes... serà: trobar una existència vertaderament digna de l’home i crear formes de vida completament noves, on es canviï quantitat per qualitat”.
Jeremy Rifkin, un altre investigador lliure de sospita del cercle assessor de confiança del senyor Clinton, ens descobreix ara la sopa d’all i ens sorprèn amb el seu llibre La fi del treball, en el qual exemplifica amb dades i raons exposades ja durant segles en infinitat de textos. Cita a Yonesi Masuda, artífex a la revolució japonesa dels ordinadors per parlar d’una futura utopia en la qual el temps lliure substituirà l’acumulació material com a valor important.
I és que només la inconsciència de molts explotats i marginats permet la mentida i l’aberració funcional. Avui s’està produint moltíssim més del que necessita la humanitat. A més, es construeixen coses que, no només no necessitem, sinó que perjudiquen les persones i tot l’ecosistema. Les màquines ja reuneixen les condicions per alliberar-nos del treball. Podem augurar, com a mínim, que ja és possible no dedicar al treball (aportació a la societat) més de dues hores diàries i amb períodes vacacionals més llargs que els actuals. La qual cosa no implicaria que, en determinats sectors, com els de la investigació, no es pogués dedicar més temps, fins i tot de forma voluntària.
Tot aquest plantejament està basat en una veritat indiscutible, de la que només en poden dubtar els de sempre: els criminals de la humanitat i del planeta (els explotadors capitalistes) i els ignorants.
Antiparos, poeta pagà de Grècia, a l’època de Ciceró, cantà lloances al molí d’aigua, que arribava, com un salvador, per alliberar les dones esclaves: “Estalvieu el braç que fa girar la pedra; oh, molineres!”.

José Estrada Cruz

Ensenyar als nens per la pau

Expliquem als nens que la guerra la provoquen i la sostenen aquells que necessiten la violència com a recurs per als beneficis i per a l’aprofitament del que hauria de ser de tots.Expliquem-los que el sistema capitalista és el principal culpable de tots els mals que assetgen el món; perquè per al sistema el món no és res més que un negoci.
Demostrem-los que els greus problemes mediambientals que pateix la vida del planeta és conseqüència de la irracionalitat funcional del lliure mercat i dels mercaders capitalistes, ja que tot ho basen i ho transformen en diner. Fem-los comprendre que la competitivitat productiva i de serveis determina que es produeixi una despesa innecessària de matèries primeres, que s’elaborin productes de més i d’escassa qualitat; que en aquesta cursa d’explotació i benefici es genera perill i perjudicis diversos i concrets a l’ecosistema. Que, per altra banda, enfronta les persones en el treball, sotmetent-les a unes llargues jornades de treball alienant, mentre que en condemna d’altres a l’atur.
Mostrem als nens que la inconsciència que avui ofega en general la gent està determinada pel seu ésser, pel seu entorn, que estan sent clonades, estandaritzades en l’alienació de l’intranscendent, emmotllades en el buit interior, preparades per ser superficials i exteriors. Expliquem als nens que la qualitat de vida no té res a veure amb la quantitat de coses que ens obliguen a produir i que ens enreden a comprar i a consumir. Detallem-los la història de l’autèntic treball: elaborar per aconseguir millor el que necessitem, esforçar-se per, després, viure millor la vida, treballar i inventar per gaudir cada cop més del temps lliure...
Diguem-los ben alt que avui ja no hi ha cap raó per a l’existència de pobres, perquè la gent es mori de fam i que, des de fa temps, s’està produint, només a la part més desenvolupada del món, molt més del que necessita tota la humanitat. Però que, malgrat tot, es podreixen o s’obliga a eliminar aliments de primera necessitat, mentre que, a altres parts del món, nens i adults cauen en mans de la mort per falta d’aliments. Expliquem als nens que ja és possible el no-treball o que es pot dedicar un temps molt breu al que hauria de ser, no un concepte de treball, sinó d’aportació a la societat i aprofitar-se dels avenços científics i tècnics, gaudint de la vida en totes les seves vessants: joc, descans, amor, investigació, contemplació, etc.
Diguem-los que competeixin en cultura i en saviesa, que competeixin en bondat i en solidaritat. Exemplifiquem amb importants personatges del pensament racional humà, de la investigació, de l’art, etc.

José Estrada Cruz

Decreixement: com a consigna de lluita?

El discurs del decreixement, com a mínim és desencertat; com a màxim, podríem afirmar que és la negació de la negació. Fa uns anys havíem començat a aixecar el cap i últimament arrosseguem el cul per terra. Els nostres importants descobriments, l’extensió de les nostres vides, etc. Així doncs, l’esmentat discurs és una envestida contra la raó més elemental: l’ecosistema, encara que fos sense la intervenció de l’ésser humà, creix i es desenvolupa, superant els propis desastres naturals.
Quan, fa milers d’anys, l’ésser humà hi intervingué, tenia l’objectiu d’assolir una millor qualitat de vida; viure millor havent de treballar menys. Tot exemple dels seus rudimentaris descobriments seguia aquesta direcció. Qualsevol altra espècie, si hagués pogut fer-ho, també hagués pres aquest camí.
Vam descobrir que amb un pal de punta podíem extreure les arrels de terra més fàcilment i sense haver-nos de malmetre mans i ungles. Però això no implicava haver d’estar de sol a sol, buscant i elaborant pals amb punxa; en tot cas, confeccionar-ne algun de recanvi o per necessitat d’intercanvi. És impensable que aquella gent deixés de fer la migdiada sota l’ombra d’un arbre a l’estiu, o arrecerats dins la cova a l’hivern; de jugar, de fer l’amor, etc. per perdre el temps en buscar i construir quelcom que ja tenien.
És bàsic, però necessari, comprendre que el sistema capitalista, de lliure mercat, (de negació de la producció raonada i planificada) esperona i anima la teoria d’aquest creixement demencial, perquè de cap altra manera pot subsistir. S’entén, doncs, que aquest creixement exponencial va de bracet d’aquesta altra idolatrada xerrameca de la competitivitat, dibuixant un gran còctel de confrontació humana, d’insolidaritat, de malbaratament, de campi qui pugui. La resposta a tot plegat, però, no la podem donar amb una altra irracionalitat, emmarcada en aquest discurs del decreixement, òbviament innatural, que pretén salvar la naturalesa.
Fa temps que “la pólvora va ser inventada” i també “la sopa d’all”: si no construïm el socialisme, la barbàrie es desenvolupa més i més. Em refereixo al, contundent resum que féu la senyora R. Luxemburg!, conscient que el marxisme és dialèctica i praxis constant. O sigui que, si algú pretén exposar raons sobre la base d’un marxisme tradicional, ja podem plegar...
Així doncs, del que es tracta és de convèncer la gent que només hem d’elaborar els “pals amb punta” que necessitem, i així tenir el màxim temps lliure per gaudir-lo. Per altra banda, mentre hi hagi gent i pobles amb dificultats, això ho podríem fer practicant la solidaritat.
Tot és tan senzill com reelaborar el programa reivindicatiu històric de repartiment de l’esforç necessari i dels beneficis que aquest esforç generi; el que trenca amb una superproducció absurda i innecessària. També és irreconciliable amb que una part dels i les treballadores facin jornades de dotze hores, mentre la revolució científico-tècnica multiplica els i les aturades, les “prejubilades”, les precàries, etc.
Per Carl Marx, el capitalisme, a aquestes alçades, ja hauria d’haver desaparegut fa temps. Ens podem imaginar el que diria si avui “sortís del clot” i contemplés el capitalisme torejant tota la classe treballadora d’Europa amb el “capote” de les 65 hores i amb 30 milions d’aturats i aturades? N’hi ha per llogar-hi cadires.

José Estrada Cruz

Benvinguts

En aquest espai hi podreu llegir,
ordenades cronològicament i
classificades per tema, reflexions
breus de José Estrada Cruz
sobre qüestions d'actualitat.

Internet fa possible el pensament
i la comunicació en xarxa.
Aquest bloc pretén
estendre la complicitat del diàleg,
del pensament rigorós i de l'esperit crític.

EN CONSTRUCCIÓ